Trobada del papa Francesc amb els pobres, a la Sala de l’Espoliació de sant Francesc del bisbat d’Assís, 4 d’octubre de 2013
“Ha dit el meu germà bisbe que és la primera vegada, en 800 anys, que un papa ve aquí. Aquests dies, als diaris, als mitjans, es fantasiejava. ‘El papa anirà a despullar l’Església, allà!’. ‘De què despullarà l’Església?’. ‘Despullarà els vestits dels bisbes, dels cardenals, es despullerà ell mateix’. Aquesta és una bona ocasió per convidar l’Església a despullar-se. Però l’Església som tots! Tots! Des del primer batejat, tots som Església, i tots hem d’anar pel camí de Jesús, que va recórrer un camí d’espoliació, Ell mateix. Es va fer servent, servidor; va voler ser humiliat fins a la Creu. I si nosaltres volem ser cristians, no hi ha un altre camí. Però no podem fer un cristianisme una mica més humà –diuen- sense creu, sense Jesús, sense espoliació? D’aquesta manera ens convertiríem en cristians de pastisseria, com tortells ben macos, com tot de coses dolces ben maques! Preciós... però no seríem cristians de debò! Algú pot dir: ‘Però de què ha de despullar-se l’Església?’. Ha de despullar-se avui d’un perill gravíssim, que amenaça tothom dins l’Església, tothom: el perill de la mundanitat. El cristià no pot conviure amb l’esperit del món. La mundanitat que ens porta a la vanitat, a la prepotència, a l’orgull. I això és un ídol, no és Déu. És un ídol! I la idolatria és el pecat més fort!
Quan als mitjans es parla de l’Església, creuen que l’Església són els capellans, les monges, els bisbes, els cardenals, el papa. Però l’Església som tots nosaltres, com ja he dit. I tots nosaltres ens hem de despullar d’aquesta mundanitat: l’esperit contrari a l’esperit de les benaurances, l’esperit contrari a l’esperit de Jesús. La mundanitat ens fa mal. Que n’és de trist trobar un cristià mundà, segur –segons ell- d’aquella seguretat que li dóna la fe i segur de la seguretat que li dóna el món! No es pot treballar en totes dues parts. L’Església –tots nosaltres – ha de despullar-se de la mundanitat, que porta a la vanitat, a l’orgull, que és la idolatria.
Jesús mateix deia: «No podeu servir dos amos alhora: o serveixes Déu o serveixes el diner». En el diner hi ha tot aquest esperit mundà; diners, vanitat, orgull... aquell camí... nosaltres no podem... és ben trist esborrar amb una mà el que escrivim amb l’altre. L’Evangeli és l’Evangeli! Déu és únic! I Jesús es va fer servidor per a nosaltres i l’esperit del món no hi cap aquí.
Avui sóc aquí amb vosaltres. Molts de vosaltres han estat despullats per aquest món selvatge, que no dóna feina, que no ajuda; al qual tant li fa si ha nens que es moren de gana en el món; tant li fa si moltes famílies no tenen menjar, no tenen la dignitat de portar el pa a casa; tant li fa que molta gent hagi de fugir de l’esclavitud, de la fam i hagi de fugir buscant la llibertat. Amb quant dolor, moltes vegades, veiem que troben la mort, com va passar ahir a Lampedusa: avui és un dia de plors! Aquestes coses les fa l’esperit del món. És ben ridícul que un cristià – un cristià de veritat – que un capellà, que una monja, que un bisbe, que un cardenal, que un papa vulguin anar pel camí d’aquesta mundanitat, que és una actitud homicida. La mundanitat espiritual mata! Mata l’ànima! Mata les persones! Mata l’Església!
Quan Francesc, aquí, va fer aquell de despullar-se era un noi jove, no tenia forces per fer-ho. Va ser la força de Déu que el va empènyer a fer-ho, la força de Déu que volia recordar-nos el que Jesús deia sobre l’esperit del món, el que Jesús va pregar al Pare, perquè el Pare ens salvés de l’esperit del món.
Avui, aquí, demanem la gràcia per a tots els cristians. Que el Senyor ens doni a tots nosaltres el coratge de despullar-nos, però no de 20 lires, sinó de l’esperit del món, que és la lepra, és el càncer de la societat! És el càncer de la revelació de Déu! L’esperit del món és l’enemic de Jesús! Demano al Senyor que, a tots nosaltres, ens doni aquesta gràcia de despullar-nos. Gràcies!”.
Traducció: Marta Nin
