L’aliança del Sinaí es troba descrita en el cor del llibre de l’Èxode (c.19). Els capítols 16-18 estan dedicats a narrar fets esdevinguts abans de l’arribada al Sinaí. En el 16 i 17 es presenten tres perills, que posen a prova la fidelitat del poble d’Israel envers Jahvè, el seu Déu: la fam (16), la set (17,1-7) i la guerra (17, 8-16). A la primera lectura d’aquest diumenge es llegeix l’episodi de la guerra contra els amalequites (Ex 17,8-13). El capítol 18 està dedicat a presentar les bones relacions amb els madianites, poble de Jetró, sogre de Moisès. La menció d’aquest dos pobles serveix per fer veure que per damunt de tots els pobles, Israel és el preferit de Déu. Els perills i les proves mostren que, malgrat totes les dificultats, que es van presentant en la marxa pel desert, Déu no deixa abandonat el seu poble: l’alimenta, sadolla la seva set i li dóna la victòria davant els enemics.
Els amalequites eren descendents
d’Amelec, nét d’Esaú, segons Gn 36,10-12. Eren bandolers dels deserts, que rondaven per la península del Sinaí. En assabentar-se de la proximitat del pas d’una caravana d’israelites provinents d’Egipte i amb una suposada gran càrrega de tresors, decidiren atacar-la. L’enemistat entre Esaú i Jacob ( Gn 27) es repeteix aquí per obra dels seus descendents: amalequites contra israelites. L’enemistat no s’acabarà aquí, sinó que perdurarà en temps de Saül (1 Sa 15), fins que seran derrotats definitivament en temps del rei David (1 Sa 30,16-20). Del pecat dels amalequites ens en dóna notícia 1 Sa 15,2:”Demanaré comptes als amalequites del que van fer a Israel quan pujava d’Egipte i no el deixaven passar”. Els amalequites són culpables d’impedir la realització de la gran promesa de Déu feta al seu poble: entrar i posseir la terra promesa.
Molts comentaristes veuen en les mans alçades de Moisès, sostingudes per Aaron i Hur, un gest de pregària i a aquesta pregària, que no defalleix, se li atorga ser la causa de la victòria. Però en el text hi ha un detall que no es pot menystenir. És el paper que juga el bastò de Moisès. Recordem que el bastò és el símbol del poder de Déu, que està per damunt el poder dels mags d’Egipte, els bastons dels quals són engolits pel bastó de Moisès (Ex 7,9-12); és el bastó que converteix l’aigua del Nil en sang (7,20), que, provocant-les, intervé en les plagues de les granotes (8,1-2), els mosquits (8,13), i les llagostes (10,13); és el que fa esclatar la tronada amb pedra i llamps (9,23); que fa separar i ajuntar les aigües del Mar Roig (14,16.27) i fa brollar l’aigua de la roca (17,6). Al nostre entendre, el bastó de Moisès és el símbol del poder de Déu, que es contraposa, com hem dit, al poder dels mags d’Egipte i al mateix poder del Faraó. Els faraons d’Egipte solien portar ceptres, flagells o també un “hela”, bastó inspirat en el dels pastors, per simbolitzar la facultat de regnar i dominar. El bastó de Moisès, recordem-ho, és un bastó de pastor que ell porta quan està pasturant els ramats dels seu sogre Jetró (Ex 3,1;4,2). L’important paper que juga el bastó en la narració indica que no és l’estratègia militar d’Israel, ni el seu coratge, ni el comandament de Josuè, que en el text ni tan sols es mencionen, els qui donen la victòria a Israel, sinó qué és Jahvè.
Per primera vegada apareix Josuè. Ell serà qui farà entrar Israel a la terra promesa. La seva menció aquí respon a la intenció d’establir lligams entre els llibres de la Llei i els de la història deuteronomista. És un procediment similar a la menció dels patriarques a Ex 3,6.15, que lliga les tradicions sobre aquests i les tradicions de l’Èxode. És una teologia que vol mostrar una unitat coherent en l’acció de Déu i una continuïtat en el temps, tal volta signe de la seva fidelitat.
Diumenge 29 durant l’any
20 d’Octubre de 2013
