Homilia del papa Francesc a la casa de Santa Marta, 7 d'octubre de 2013
Durant l'homilia de la missa matinal el papa ha parlat de la “fuga de Déu”. Jonàs “tenia escrita la seva història” i “no volia que el molestessin”. El Senyor l'envia a Nínive i ell “agafa un vaixell cap a Espanya. Fugia del Senyor”.
“Es pot fugir de Déu, fins i tot sent cristià, sent catòlic, sent de l'Accio Catòlica, sent capellà, sent bisbe, sent papa... tots, tots podem fugir de Déu! Es una temptació quotidiana. No escoltar Déu, no escoltar la seva veu, no sentir en el cor la seva proposta, la seva crida. Es pot fugir directament. Hi ha altres maneres de fugir de Déu, una mica més educades, una mica més sofisticades, oi? A l'Evangeli surt aquest home mig mort, tirat al mig del camí i, per casualitat, un sacerdot baixava per allà mateix – un sacerdot ben digne, amb la seva sotana, molt bé, un bon capellà! Va veure, va mirar: 'Faig tard a missa', i se'n va anar. No va sentir la veu de Déu, allà”.
Passa després un levita “que potser ha pensat: 'Si l'agafo o m'apropo, potser és mort, i demà hauré d'anar al jutjat a donar testimoni...' i se'n va anar. Ell també fuig d'aquesta veu de Déu. Només té la capacitat d'entendre la veu de Déu un que normalment fugia de Déu, un pecador. Era un pecador, allunyat de Déu, però va sentir la veu de Déu i es va atansar”. El samarità “no estava acostumat a les pràctiques religioses, a la vida moral, estava equivocat fins i tot teològicament” perquè els samaritans “creien que Déu s'havia d'adorar en un altre lloc on el Senyor no volia”. Però el samarità “va entendre que Déu el cridava i no va fugir”. “Se li va atansar, li va embenar les ferides posant-li oli i vi, el va carregar dalt del seu cavall, el va portar a un hostal i se'n va ocupar. Va perdre tot el vespre”.
"El capellà va arribar a temps per a la Santa Missa, i tots els fidels ben contents; el levita va tenir, l'endemà, un dia tranquil segons el que ell havia pensat fer, perquè no havia tingut aquest embolic d'anar al jutjat i tota la resta... I perquè Jonàs va fugir de Déu? Perquè el capellà va fugir de Déu? Perquè el levita va fugir de Déu? Perquè tenien el cor tancat, i quan tens el cor tancat, no pots sentir la veu de Déu. En canvi, un samarità que estava de viatge 'ho va veure i va sentir compassió': tenia el cor obert, era humà. I la humanitat el va apropar".
"Jonàs tenia un projecte sobre la seva vida: volia escriure la seva història". En canvi, el samarità "es va deixar escriure la vida per Déu: ho va canviar tot aquell vespre, perquè el Senyor li va apropar la persona d'aquell pobre home, ferit, molt ferit, llançat al mig del camí".
"Jo em pregunto, a mi mateix, i us ho pregunto també a vosaltres: ens deixem escriure la vida, la nostra vida, per Déu o bé volem escriure-la nosaltres? I això ens parla de la docilitat: som dòcils a la Paraula de Déu? 'Sí, jo vull ser dòcil!'. Però tu, tens la capacitat d'escoltar-la, de sentir-la? Tu tens la capacitat de trobar la Paraula de Déu en la història de cada dia, o són les teves idees el que et sosté, i no deixes que la sorpresa del Senyor et parli?"
“Tres persones que fugen de Déu i una altra en una situació irregular" que "és capaç d'escoltar, d'obrir el cor sense fugir". "Que el Senyor ens permeti sentir la seva veu que ens diu: Vés i fes tu el mateix!".
“Tres persones que fugen de Déu i una altra en una situació irregular" que "és capaç d'escoltar, d'obrir el cor sense fugir". "Que el Senyor ens permeti sentir la seva veu que ens diu: Vés i fes tu el mateix!".
Traducció: Marta Nin
