MÉS ENLLÀ DEL MÍNIM MANAT
El primer tram del capítol 17 (vv.1-10) de l’evangeli de Lluc recull un ensenyament de Jesús dirigit als deixebles. S’hi tracten 4 temes: l’advertiment contra l’escàndol (vv.1-3a), la recomanació del perdó (vv.3b-4), la necessitat de la fe (vv.5-6) i el servei (vv.7-10). L’evangeli d’aquest diumenge (17,5-10) recull els dos darrers.
El text comença exposant que “els apòstols digueren al Senyor” (v.5). L’ús del terme apòstol indica que hi hagut un canvi de registre respecte el v.1. No es parla de deixebles sinó d’apòstols, és a dir, de deixebles en la seva condició d’enviats. Experimenten la impossibilitat d’acomplir la missió i per això demanen més fe. Jesús ja els havia retret la seva manca de fe per alliberar un noi posseït d’un esperit maligne (9,41). Els tractà de generació descreguda.
El terme fe no té aquí el mateix significat que adquireix en el desenvolupament teològic posterior als textos bíblics. Fe no vol dir l’assentiment intel·lectual a uns enunciats dogmàtics. Anterior a aquest passatge, Lluc l’ha usat 5 vegades: 5,20; 7,9.50; 8,25.48; sempre en el sentit de la confiança dipositada en Jesús, capaç de realitzar aquells signes, que mostren l’adveniment del Regne de Déu. Fe, per tant, en aquest passatge s’ha d’interpretar com el convenciment que el Regne de Déu arribarà, creixerà i s’imposarà salvant tota mena d’obstacles i impediments.
Al prec de l’augment de la fe, Jesús capgira l’orientació de la pregunta i respon que no és pas la quantitat el que importa, sinó la qualitat. Si és de bona qualitat, amb poca quantitat n’hi haurà prou per remoure els obstacles que semblen impossibles d’erradicar. El còdex Beza afegeix la imatge de la muntanya, que es mou del seu lloc, imatge molt gràfica d’un impediment insalvable, cara la implantació del Regne de Déu. Que estem en un context on el que està en joc és l’expansió del Regne de Déu, en dóna una pista la imatge del gra de mostassa, que a 13,18 ha estat usada per descriure el Regne de Déu.
La paràbola del servent inútil té un primer nivell d’interpretació, segons el qual el seguidor de Jesús compleix fidelment amb el seu deure, sense pretendre exigir cap recompensa de Déu. El mou només el convenciment de que ha de fer allò que està manat i no espera res més. Aquesta interpretació encaixa bé en l’esquema dels quatre temes: escàndol, perdó, fe, servei. El problema sorgeix quan es té en compte la crítica que, en la paràbola dels dos germans (15,11-32), Lluc fa al germà gran, que serveix el pare sense desobeir cap dels seus manaments. En el rerefons d’aquestes paràboles s’hi troba l’espiritualitat farisea, segons la qual Déu garanteix la salvació a qui compleix estrictament els manaments de la llei de Moisès. Llavors pot entrar en joc el càlcul: com aquell estudiant, que calcula les assignatures, que ha d’aprovar per passar de curs, el complidor de la llei calcula quin és el mínim necessari per aconseguir la salvació.
Jesús critica aquest postura i respon amb ironia. Si us limiteu a fer el que Déu us ha manat, podreu dir: “Som tan sols uns servents, hem fet només el que havíem de fer”. Però al seguidor de Jesús se li demana no quedar-se amb el “només” i anar més enllà d’aquest ètica farisaica de mínims. Amb mitjans humans i observança religiosa (els mínims) no n’hi ha prou per a l’expansió del Regne, es demana un plus, un anar més enllà si hom no es vol quedar com un servent que només sap dir que fa el que ha de fer, per això aquest servent, com molt bé diu el còdex Beza, és un inútil
Diumenge 27 durant l’any
6 d’Octubre de 2013
