Homilia del papa Francesc a la Casa de Santa Marta, 3 d’octubre de 2013
Esdres llegeix per damunt del poble el Llibre de la Llei, que creien perdut, i el poble plora d’alegria, emocionat. El papa ha desenvolupat la seva homilia sobre el tema de la memòria, a partir del fragment del Llibre de Nehemies pertanyent a la primera lectura del dia. El Poble de Déu “tenia memòria de la Llei, però era una memòria llunyana”. Aquell dia, en canvi, “la memòria es va fer propera” i “això toca el cor”. Ploraven “d’alegria, no de dolor”, “perquè sentien l’experiència de la proximitat de la salvació”.
“I això és important no només en els grans moments històrics, sinó també en els moments de la nostra vida: tots tenim la memòria de la salvació, tots. Però jo em pregunto: aquesta memòria és propera a nosaltres, o bé és una memòria una mica llunyana, una mica desdibuixada, una mica arcaica, una mica de museu...? Pot allunyar-se... I quan la memòria no és propera, quan nosaltres no tenim aquesta experiència de la proximitat de la memòria, la memòria entra en un procés de transformació, i es converteix en un simple record; en canvi, quan es fa propera, es transforma en alegria, i aquesta és l’alegria del poble”. Això és “un principi de la nostra vida cristiana”.
Quan la memòria s’apropa, “fa dues coses: escalfa el cor i ens dóna alegria. I aquesta alegria és la nostra força. L’alegria de la memòria propera. En canvi, la memòria domesticada, que s’allunya i es converteix en un simple record, no escalfa el cor, no ens dóna alegria i no ens dóna força. Aquesta trobada amb la memòria és un esdeveniment de salvació, és una trobada amb l’amor de Déu que ha fet història amb nosaltres i ens ha salvat; és una trobada de salvació. I és tan bonic ser salvats, que cal celebrar-ho”.
“Quan Déu ve i s’apropa sempre és una festa”. I “molts cops nosaltres els cristians tenim por de la festa: aquesta festa senzilla i fraterna que és un do de la proximitat del Senyor”. La vida “ens porta a allunyar aquesta proximitat, a mantenir només el record de la salvació, no la memòria que és viva”. L’Església, té “la seva memòria”: la “memòria de la Passió del Senyor”. A nosaltres, però, també ens passa que “allunyem aquesta memòria i la transformem en un record, en un esdeveniment corrent”.
“Cada setmana anem a l’església, o bé s’ha mort aquell, anem a l’enterrament... i aquesta memòria, moltes vegades, ens avorreix, perquè no ens és propera. És trist, però la missa sovint es transforma en un esdeveniment social i no som propers a la memòria de l’Església, que és la presència del Senyor davant nostre. Imaginem aquesta escena tan maca del Llibre de Nehemies: Esdres que porta el Llibre de la memòria d’Israel i el poble que s’atansa a la seva memòria i plora, el cor s’escalfa, està alegre, sent que la joia del Senyor és la seva força. I ho celebra, sense por, senzillament”.
“Demanem al Senyor la gràcia que la seva memòria sempre ens sigui propera, una memòria propera i no domesticada pel costum, per moltes coses, i allunyada d’un simple record”.
Traducció: Marta Nin
