El dimecres 13 juliol -sant Enric- llegírem a la Missa unes lectures breus i esplèndides. En primer lloc, l’esbarzer incandescent. Moisès veu com la flama de foc no consumeix la bardissa. S’atansa a veure què passa i la veu de Déu el crida: “Moisès, Moisès”. Ell respon: “Aquí em tens”. Moisès es fa present davant Déu que el visita i el crida pel seu nom.
Déu no es detura a comentar que la seva manifestació és per a la vida i no per a la mort; ni s’entreté a ponderar el fet que té aquesta manifestació singular en la vida de Moisès. No. Déu passa immediatament a donar-li una missió: “He sentit el gemec del teu poble. Aniràs a veure el Faraó…”. Moisès que, fa un moment havia dit amb goig “aquí em tens”, ara diu en fort contrast: “Qui sóc jo per anar a veure el Faraó?”. Moisès se sent petit, sense el do de la paraula i poc representatiu, fins que el Senyor li diu: “Jo seré amb tu”.
Quan Moisès dugui a terme la missió encarregada, experimentarà la presència del Senyor. Déu està prop de Moisès; perquè està amb els israelites, camp de la seva missió.
Moltíssims anys després, Francesc d’Assís, escoltà la crida de Jesús: una crida afectuosa, en la que l’anomena pel seu nom; una crida a dur a terme una missió concreta: “Francesc, la meva casa s’enfonsa. Tu la refaràs”. Francesc portarà sempre en el cor la paraula que Jesús li digué. Però, simultàniament, dugué a terme la missió de refer l’església de sant Damiano. La síntesi és que Déu està en nosaltres perquè ens espera en la missió encomanada: en els altres, en els pobres inesperats.
Tot això té a veure amb el Nom de Déu: El Nom de Déu, “Jo sóc el qui sóc”, té -ben segur- el significat existencial de “Jo sóc amb vosaltres”: en qualsevol moment i circumstància, per difícil que sigui. “Jo sóc” s’identifica així amb “Jo hi sóc present: estic inclinat vers tu; estimant-te i guardant-te, et faig feliç”. No oblido el verb “ésser”: com que Déu “és”, es pot fer present com a benèvola companyia dels humans.
Però encara hi ha més. L’evangeli d’aquell dia és una de les peces sublims que es troba a Mateu i a Lluc: “Et dono gràcies Pare, Senyor del Cel i de la Terra, perquè has amagat aquestes coses als savis i entesos i les has revelades als senzills”. I una d’aquestes coses que els “savis” no entenen però sí els senzills és la frase, que ve a continuació: “El Pare ho ha posat tot a les meves mans”.
Aquesta frase explica per què la revelació de Déu va tan unida a la missió. Perquè la missió es troba en Déu: la gent que ha de rebre la bona notícia està en les mans de Déu, i el Pare els ha posat en les mans de Crist. I és per això que, quan ens girem a la gent a la que som enviats, trobem Déu que els manté en el seus braços, com el Bon Pastor que porta a coll les ovelles.
Per això, en aquest regim de l’Encarnació en el que vivim, ens calen homes i dones girats envers la missió, els quals es troben amb Déu que s’inclina sobre tots. Donaré un exemple realista de “entre los pucheros anda Dios”: Déu hi és amb aquells que cerquen com es pot regular, amb una legislació correctora i eficaç, l’acció especulativa dels “mercats” que busquen de fer bons negocis encara que la seva envestida faci trontollar l’economia de països sencers.
Calen homes i dones, contemplatius en l’acció: promoure la pau, eradicar la fam del món, retallar els nous brots de capitalisme salvatge. En aquestes accions es trobaran amb Déu que els dirà: “Jo seré amb tu, seré amb vosaltres”. És el Nom de Déu que s’inclina amb amor.