Algunes de les afirmacions, dades o conclusions de l’assaig recentment publicat Catalunya ha deixat de ser catòlica? de Jordi Serrano ja han tingut un primer comentari crític (veure, per exemple, els blogs d’en Jordi Llisterri i de l’Oriol Domingo). A les seves interessants precisions m’agradaria afegir-hi una breu reflexió complementària de caire pastoral.
En parlar d’una “Catalunya catòlica o no catòlica”, el matisos tipològics “catòlic practicant” i “catòlic no practicant” queden curts davant la pròpia realitat. Efectivament, la tradició religiosa també són els referents i l’emprenta cultural en un territori; el nombre d’institucions -educatives, socials, hospitalàries...- vinculades a una confessió; la capacitat de generació de pensament i art; el nombre d’associacions, moviments, comunitats, etc... que s’hi identifiquen. Però, especialment, la distinció “catòlic practicant” i “catòlic no practicant” queda superada per l’eclesiologia de comunió. Efectivament, la Lumen Gentium parlà de modus o maneres diverses de pertinença eclesial (LG 13-17) per la seva visió dinàmica i gradual de l’esmentada pertinença. Així, quedava superada una perspectiva estàtica sobre la idea de “membres de l’Església” típica de la Mystici Corporis de 1943. En concret, l’eclesiologia de comunió potenciada pel Vaticà II, apunta a una comprensió concèntrica i circular d’aquesta comunió que suposaria diversitat en les maneres de pertinença. Un ampli vocabulari descriu aquesta gradualitat i el seu caràcter dinàmic: “plena”, “no plena”, “integra”, “no perfecta”, ”gradual”, “de diverses maneres”, i també, “ordenació”, “incorporació”, “orientació”... (cf. LG 13-16; UR 2-4.14.17.22; OE 30 i altres). El repte pastoral per tal reconèixer, acollir, respondre i acompanyar aquesta diversitat de pertinences és enormement interpel·lador i suggerent per tres raons.
