El cultiu del silenci com una via per transcendir l’experiència ordinària del món és present en múltiples cultures al llarg de la història, en camps com ara l’espiritualitat, l’estètica o la filosofia. Aquesta tesi estudia les modalitats que adopta aquesta pràctica en el marc de la societat contemporània. Es parteix de la hipòtesi que el silenci com a experiència religiosa —entenent religió en un sentit ampli, com l’àmbit on les persones gestionen les seves experiències de transcendència i donen sentit a la vida— s’han reformulat i popularitzat com a conseqüència de les noves formes de relació que l’individu contemporani estableix tant amb el fenomen del silenci com amb allò transcendent.
Aplicant una metodologia qualitativa que combina el treball etnogràfic multisituat amb l’anàlisi sociofenomenològica, i emprant les eines de l’anàlisi documental, l’observació participant i l’entrevista, la recerca s’aproxima a diferents col·lectius per als quals el silenci constitueix un element central en les seves cerques de la transcendència, des de meditadors cristians fins a persones que cultiven el silenci en els àmbits de les religions orientals, les espiritualitats holístiques, l’art, la teràpia o l’activisme social. El primer objectiu de la tesi ha consistit en descriure i analitzar diferents modalitats de pràctica, fixant-se en les narratives, els escenaris o els perfils dels actors implicats. El segon objectiu ha estat interpretar sociològicament aquestes pràctiques posant-les en relació amb l’actual context sociocultural. D’una banda, s’analitza la relació entre l’habitus dels individus i la forma com donen sentit a l’experiència del silenci i la incorporen al seu relat biogràfic. D’altra banda, s’ha traçat el procés de construcció de l’experiència moderna del silenci analitzant com els fenòmens del gir subjectiu, el pluralisme o la disseminació del sagrat han contribuït a conformar-la en les seves modalitats actuals.
La tesi constata que el silenci s’ha ressignificat i popularitzat en el marc de la religiositat contemporània, en dos sentits: a) com a experiència: en tant que condició ambiental i psicològica, el silenci actua com un catalitzador de vivències subjectives de transcendència que adquireix protagonisme en diverses modalitats actuals de cultiu de la interioritat; i b) com a símbol transreligiós d’una realitat o experiència transcendent, el silenci ha esdevingut una idea força que identifica i distingeix unes determinades formes de religiositat subjectivitzades, que prioritzen la vivència íntima del sagrat i depassen els marcs de la religió institucionalitzada. Aquest silenci, com a vivència i com a metàfora, es construeix com alternativa tant a la crisi dels llenguatges i les pràctiques de la religió tradicional com, també, als valors i pautes de vida predominants en el capitalisme tardà.
A partir dels casos analitzats, la tesi subratlla la dimensió intersubjectiva de les pràctiques de silenci. Aquestes són socials en tant que s’encarnen en significats, rols i pautes construïts i transmesos col·lectivament, però també en la mesura en què sovint són, en termes d’Alfred Schütz, experiències compartides en el vívid present en sintonia amb l’alteritat. La tesi també qüestiona les visions negatives o reduccionistes que atribueixen a les pràctiques de silenci una tendència a l’aïllament, al narcisisme o a l’apatia social i política. La pràctica moderna del silenci no és, necessàriament, una versió actualitzada de la tradicional fuga mundi ni tampoc una expressió de l’atomització i la desmobilització promogudes per l’ethos neoliberal sinó, ben al contrari, una reacció enfront d’aquestes, que promou l’associacionisme, el compromís cívic i l’acció social transformadora. En aquest sentit, a partir del concepte de ressonància de Harmut Rosa, la tesi finalitza reflexionant sobre el paper de l’experiència silenciosa com una resposta potencialment emancipadora enfront de les condicions d’alienació característiques de la tardomodernitat.
Més informació
