(Mercè Solé) Fa unes setmanes vaig tenir ocasió de participar, amb en Quim Cervera, en un vídeo-entrevista a uns quants consiliaris veterans de l’ACO (Acció Catòlica Obrera). Tots ells viuen a la residència de Sant Josep Oriol i en una de les seves sales ens vam trobar. Deixeu-me dir, de passada, que em satisfà molt que els capellans que han deixat la pell al llarg de tot el seu ministeri trobin, quan es jubilen o quan cauen malalts, un equipament tan excel·lent com aquest. Amb tot no penséssiu pas que estar jubilats és sinònim d’estar inactius: continuen, cadascú segons les seves possibilitats, ben connectats amb mil causes pastorals i socials. Són Oriol Xirinachs, Josep Hortet, Lluís Portabella, Jaume Duch, Jordi Fontbona i Oriol Garreta.
El vídeo formava part dels actes commemoratius dels 70 anys de la fundació de l’ACO i es projectà a la passada Jornada General del moviment, el 12 d’octubre. L’entrevista, doncs, se centrà en dues preguntes: què ha aportat l’ACO als seus consiliaris capellans i quins reptes veuen ells que el moviment té per davant.
Suposo que el video aviat estarà disponible per a tothom, però tinc moltes ganes de compartir amb vosaltres algunes de les respostes a la primera de les preguntes.
No és tant l’ACO, com la revisió de vida
Efectivament, a alguns dels consiliaris els costava distingir entre la JOC i l’ACO, perquè el que resulta determinant és el mètode de la revisió de vida, que comparteixen tots dos moviments. L’Oriol Garreta, per exemple, assenyalava:
Quan vaig ser enviat a una parròquia, vaig patir una crisi sacerdotal molt gran, perquè vaig sortir del seminari amb una espiritualitat molt jesuítica, i jo, amb la feina que hi havia a la parròquia, no trobava moments per organitzar la meva vida. I em creava mal de consciència. Però a través de l’experiència amb els grups d’aprenents i els grups de militants de la JOC vaig començar a descobrir que Déu està present en la vida i en les persones que surten en els fets de vida. I aquí va començar a canviar la meva espiritualitat.
Lluís Portabella, que havia viscut una experiència semblant, comentava que la trobada amb els militants de l’ACO va significar passar d’una espiritualitat molt individualista i un xic teòrica, a una obertura comunitària a la realitat. La lectura del llibre En el corazón de las masas del pare Voillaume va influir-lo també en aquest canvi de rumb espiritual.
També Jaume Duch va poder contrastar el que havia après al seminari amb el que va trobar a la JOC, a la parròquia de la Santíssima Trinitat de Sabadell, que després va poder retrobar a la Trinitat Nova, en plena transició, i més endavant a Bèlgica, on va anar a fer servei als emigrants espanyols, en les mateixes condicions de vida que ells: en una forçosa austeritat. En la seva trajectòria, l’estil dels moviments l’ha acompanyat tota la vida, tant a un barri clarament obrer com Bellvitge, com a una vila com Gelida, des d’on ha continuat acompanyant equips de l’ACO.
La influència de la revisió de vida -assenyalava l’Oriol Xirinachs- arriba a convertir-se en una estructura mental, que configura la forma de pensar i de viure. Ajuda a arrelar-se i a partir de la realitat més quotidiana. “A la parròquia parteixo d’un fet concret que permeti a la gent identificar-s’hi, i després intento il·luminar-lo amb l’evangeli”.
L'atenció als qui ens envolten, el compromís transformador, l'acció militant, revelen, diu Oriol Garreta, qui som. I els moviments contribueixen a crear-nos una experiència comunitària, de col·lectiu, tant social (de classe, si voleu), com eclesial.
Iniciar a l’ACO a partir de la JOC
És una de les aportacions de Jordi Fontbona, al barri de Collblanc, on la JOC va tenir un pes importantíssim. El treball amb els joves es completava amb el treball amb els seus pares, a partir de sortides i trobades molt diverses, on es parlava de tot. Molts d’aquests pares feren seu allò que vivien els seus fills i formaren grups d’ACO.
I els moviments en aquest cas anaven de bracet amb la construcció de la nova parròquia de Sant Albert, al carrer Pujós, un bon intent de dignificar un barri amb moltes mancances.
Ser un més, en un moviment de laics: vacuna contra el clericalisme
Ho explicitava l’Oriol Xirinachs: “A l’ACO ets un més. No ets tu qui va al davant, sinó els militants. L’aportació del consiliari és específica per posar l’Evangeli damunt la taula i per celebrar-lo quan cal”.
Aquest “ser un més”, arriba a compartir la vida obrera. És el cas dels capellans obrers, com Jordi Fontbona, que va treballar com a assalariat durant 23 anys, cosa que li va permetre una bona connexió amb la gent treballadora més senzilla, que el sentien pròxim i capaç d'entendre les dificultats de la disciplina laboral.
Lluís Portabella destacava la complicitat, de sempre, entre militants i consiliaris. Una amistat profunda, en molts casos, en clima d'igualtat.
L’aroma de les benaurances
Josep Hortet posa l’accent en dos moments particularment reeixits del moviment. Un, l’Eucaristia de final de curs de la seva zona de l’ACO. Una Eucaristia que sol recollir molt bé la vida de tota la comunitat de l’ACO al llarg del curs, que sol ser participada i festiva. És la vivència -diu Josep Hortet- de viure amb autenticitat el cor de la fe i de l’Evangeli encara que sigui enmig de dificultats, temptacions, sofriments i vacil·lacions. Una manera de fer que ell ha intentat transmetre a la comunitat parroquial.
I l’altre moment reeixit, amb “aroma de benaurances”, són les exèquies d’alguns militants, que en la peculiaritat de cada família i de cada ambient, deixen entreveure una vida viscuda amb esperança i en l’Evangeli com a pauta. Són celebracions en què es viu l’esperit de resurrecció.
Lluís Portabella expressa la seva admiració per com la revisió de vida i la militància a l’ACO ha afaiçonat algunes persones, “en la seva manera de ser realistes, en la seva manera d’estimar, en la seva actitud davant la vida”.
La segona part de la conversa se centrà en els reptes per a l’ACO (que són els reptes de la Pastoral Obrera i de fet els reptes de tots plegats). La setmana vinent ho podreu llegir.
