(Jaume Duch) Una cananea, una estrangera qualsevol, va aconseguir per que la presència salvadora del Messies, bona notícia per al poble d'Israel, esdevingués també anunci de salvació i d'alliberament p tots els pobles de la Terra.
Jesús és jueu, i la dona, una pagana de la regió de Tir i Sidó. Ell no vol tractes amb l'estrangera perquè té clara la seva vocació: "Estar al servei de les ovelles perdudes d'Israel." No podia, doncs, perdre temps amb els forasters: "No està bé prendre el pa dels fills per tirar-lo als cadells."
El relat evangèlic sorprèn per la duresa de Jesús, que passa indiferent pel costat d'una mare que pateix per la malaltia d'una filla. El text ens fa saber, entre altres coses, que Jesús, home vertader, va anar aprenent a discernir, en la vida ordinària, la voluntat del Pare: sempre cal obrir el cor al patiment de la gent.
La dona desesperada només sap fer una cosa, cridar demanant ajuda. En adreçar-se a Jesús, li diu: "Fill de David." Amb això el reconeix com a profeta i per això demana la seva ajuda: "Senyor, ajudeu-me." És una mare que sap que el que demana és bo i té sentit: "Els cadells també mengen de les engrunes que cauen de la taula dels amos."
Aquell crit de la dona pagana va desarmar Jesús, i aquest li digué: "Dona, quina fe més gran que tens." El text diu que, a partir d'aquell moment, la noia recobrà la salut i que Jesús va entendre que preocupar-se de les ovelles perdudes també ha significar preocupar-se de tots els malalts i famolencs, i alliberar els qui es perden en l'acumulació egoista del diner i del poder.
Jesús ens fa adonar que la veritable religió ha d'anar més enllà de l'exigència del pur acompliment de les normes i dels ritus religiosos. Que les religions també es poden corrompre si hi manca l'amor fratern. Jesús, home vertader, va anar aprenent que el poble de Déu ha de fer atenció als qui sofreixen, donar vida als qui no veuen reconeguda la seva dignitat, acompanyar els dèbils i humanitzar la convivència de tots amb tots sense rebutjar els estrangers incòmodes que fugen de les guerres en els seus països.
Les exigències evangèliques no passaran mai a la història, continuen i continuaran vives interpel·lant-nos cada dia. No caurà, tampoc, en l'oblit la necessitat de pregar demanant ajuda a Déu amb el benentès, però, que no es tracta de demanar una ajuda que supleixi les nostres culpables deficiències. En realitat, del que es tracta en la pregària, és de demanar saber viure i actuar des de la bondat i la gràcia de Déu, Pare de tots.
Quan en els primers segles l'Església era minoritària, vivia molt bé l'estil de Jesús: ésser llevat, capaç d'infondre un nou esperit en els cors, en la família, i en la manera positiva de considerar a tothom. Amics, aquest és encaara avui el millor camí.
