(Oriol Xirinachs) A Dit i Fet, un pis on hi viuen uns catorze homes amb situacions de precarietat o sense llar, un dia al mes ens trobem un grup de persones per "pregar al marge". Pregar en el "lloc" dels pobres, i amb els pobres del pis que hi volen participar. És una experiència creient molt gratificant.
Avui m’han convidat a dinar amb ells. En acabar, en Julián (nom fictici), que és un d’ells que hi participa, m’ha estat explicant la seva vivència creient. Un regal! En el temps de la seva vida activa, abans d’arribar a la situació que el va portar a necessitar aquest recurs, va estar quatre vegades a les portes de la mort, va passar una operació complicada, i de tot en va sortir, segons ell gràcies a la Mare de Déu del Carme, i al Senyor. Però vol deixar molt clar que ara, quan resa al matí i nit, és per donar gràcies perquè no pot demanar més del que té en aquest pis. És difícil d’expressar per escrit el sentiment i la passió amb que parla. I deixa clar que no resa, com molts, només quan es veuen perduts.
Des del meu- nostre- puritanisme podríem creure que ell també en va aprendre motivat per aquestes situacions. Penso en l’exemple d’aquell antic Catecisme holandès, que parlant de la necessitat de Déu, es preguntava si un infant perdut en un parc buscava els pares en veure’s perdut o be perquè els estimava. I amb realisme reconeixia que pels dos motius. I mirant l’Evangeli hi trobo infinitat de peticions a Jesús motivades per la necessitat i perquè l’estimaven, i ell els escoltava.
I mirant la meva –nostra- oració tan necessitada de mètodes, fórmules, etapes, condicions... penso que si no em surt tan espontània i apassionada com la de Julián potser és que no em surt prou des de la vida concreta, i encara només és ‘una pràctica piadosa’.
