(Mercè Solé) Les eleccions d'ahir m'han fet pensar sobre la qualitat de la nostra democràcia, una qualitat que no té només a veure amb el vot sinó també amb la nostra forma habitual de participar en les entitats i d'actuar en el nostre entorn immediat. En la societat civil, és clar, perquè l'Església es mou en paràmetres molt diferents.
1. Aquests darrers anys he format part del Consell d’Administració d’una empresa municipal, en representació d’una formació política. Vaig acceptar amb una certa curiositat, després d’avisar que no m’hi podria pas dedicar gaire i que no hi entenia gens. He pogut observar que aquest mal meu era compartit per gairebé tots els meus companys de Consell, llevat d’un de molt aplicat, que sempre ha fet els deures.
La veritat és que ens hem reunit –gairebé sempre per videoconferència, atès que hem enxampat la pandèmia– poques vegades. Hem vist un munt de números i se’ns han explicat unes quantes actuacions, importants. No ha estat un espai per debatre, ja que això sempre s’ha fet dins del ple. I per tant tots hem votat disciplinadament d’acord amb el que ens ha dit la corresponent formació política. Jo no he entès gran cosa ni de les xifres ni de fet de la magnitud dels projectes que hi havia al darrere, perquè la meva vinculació política és esquàlida actualment i per tant no assisteixo a les reunions on es parlen aquestes coses, si és que es parlen. Tampoc no he preguntat gaire. He votat, i prou. Les reunions, amb aquest ritme tan participatiu que us explico, estan presidides per l’alcalde i com a molt duren vint minutets, pels quals els consellers cobrem (i ingressem els diners en el partit).
Tot plegat m’avergonyeix, perquè certament si hi hagués un frau important o elements corruptes ni tan sols ens n’adonaríem. Un mecanisme democràtic que hauria de garantir la qualitat de la democràcia municipal absolutament desaprofitat. Com els canapès i el cava que es prenien els consellers del Palau de la Música mentre en Fèlix Millet en buidava el fons. Hi som de cos present, afalagats, però no fem la feina que hauríem de fer. Jo la primera.
2. En una de les entitats de què formo part es renoven estatuts. L’ordre del dia s’ha enviat per whatsapp, i que jo sàpiga no ha arribat a tothtom. S’aproven els canvis en els estatuts i els comptes sense veure cap text i sense parlar de cap número. L’argument és: ja ho faran els serveis jurídics (que jo sàpiga en aquesta associació no en tenim de propis) i en relació als números es diu que l’ajuntament ha auditat els comptes (en lloc de dir que s’han justificat els diners de la subvenció de l’any passat). Intento demanar el text dels estatuts i que parlem del balanç i del pressupost, i em responen vaguetats, mentre que la gent em mira fatal. Molt fatal. Em sento molt incòmoda. Penso que això de la democràcia, al cap i a la fi, té a veure amb tasques avorrides i convencionals, com definir objectius, veure com s’expressen i debatre’ls. I la meva tesi que on millor es veuen definides les prioritats d’una entitat és en els seus pressupostos no és ni entesa ni compartida.
3. Una amiga estrangera, en situació legal i amb perpetu ai al cor per renovar papers, m’explica la colla de tripijocs que hi ha a l’entorn d’aquesta mena de situacions: 400 euros per obtenir número per ser rebut en una de les escasses entrevistes d’un organisme oficial. Se’n concedeixen tan poques que hi ha qui les obté i les revèn. M’explica també l’oferiment de, per 3.500 euros, casar-se amb un ciutadà també estranger però comunitari per tal d’accelerar l’obtenció de papers. Hi afegeix encara la notícia de l’existència d’una base de dades de persones a qui es pot col·locar qualsevol subscripció telefònica perquè, bé perquè estan mortes, bé perquè no miren mai els càrrecs al seu compte corrent, paguen sempre. Sembla que circula entre els molt mal pagats treballadors que fan venda de subministraments per via telefònica.
Són tres exemples molt diferents de mala circulació sanguínia de la nostra democràcia. Una causada possiblement per la rutina dels partits, una altra per la superficialitat d’entitats i una tercera perquè el tracte que reben els immigrants sense papers per part de les administracions públiques crea i reforça les màfies. Aquesta és la cultura democràtica que vivim i transmetem.
