(Fra Eduard Rey -URC) Diumenge de Rams, al matí, vam enterrar un frare. A causa de les limitacions imposades en aquest temps de confinament, no vam poder vetllar-lo al convent ni tan sols celebrar l’eucaristia de cos present. Tres frares (el màxim autoritzat) ens vam trobar a peu de nínxol al Cementiri de les Corts de Barcelona per un moment breu de pregària. És una situació que s’està repetint en moltes de les comunitats de vida religiosa a Catalunya i arreu. Si la defunció ha estat a causa del Covid-19, crec que les restriccions encara són més fortes. Compartim així la situació viscuda per tantes famílies en aquests dies. Alguns han vist sortir el pare o la mare de casa cap a l’hospital i ja no han pogut tornar-lo a veure més.
Les notícies de la televisió es feien ressò d’aquesta situació no fa gaires dies. Es parlava de la necessitat del comiat i del dol. Apareixien experts. Em va cridar l’atenció que la perspectiva era totalment laica, enfocada únicament des de la necessitat psicològica dels qui es queden. Ja no esperava (ni reclamaria) una perspectiva creient cristiana, però hauria pogut ser interreligiosa, per exemple. Però no. Qualsevol visió transcendent o qualsevol convicció sobre el després de la mort eren senzillament obviades.
De fet, ja fa temps que a casa nostra la mort més aviat s’amaga, s’intenta ignorar. Els ritus de comiat que ara sembla que es troben tant a faltar fa temps que s’han reduït a la mínima expressió. I és normal. No es vol percebre el to tràgic que adquireix tota la vida humana si davant de la mort l’únic discurs que tenim és que “cal acceptar-la”. Vénen al cap els versos que, a l’origen mateix de la nostra cultura occidental, la Ilíada posa en boca d’un Aquil·les implacable abans de travessar amb la llança Licàon que li demana pietat arrapat als seus genolls: "Au, amic meu! Mor tu també. Per què gemegues d’aquesta manera? ¿No em veus a mi també, com ho soc, de gran i de bell? Però també damunt meu hi ha Mort, i la Parca imperiosa".
En contrast amb aquesta mort implacable, simple punt final de tot, que no es pot mirar de front i que el nostre món s’esforça a la vegada per posposar-la i per acceptar-la, els tres frares reunits al peu del nínxol recitàvem sant Francesc: Lloat sigueu, Senyor, per la nostra germana la mort corporal. Podria semblar el mateix, una manera d’acceptar la mort. Però la mort a qui sant Francesc anomena germana no és la mort vencedora, aquella contra la que lluitem sabent que al final ens guanyarà. La germana mort és la mort vençuda, la mort després de Pasqua, la mort convertida en un pas que ens despulla certament de tot, però per renovar-ho, transfigurar-ho i omplir-ho de Déu.
A la Unió de Religiosos de Catalunya ens van arribant notícies de diverses congregacions. Mirarem de posar a disposició de tots alguna manera de compartir la memòria dels religiosos que ens han deixat a causa de la pandèmia. No entro aquí en casos particulars, per por de deixar-me’n algun. Sabem que algunes situacions estan sent molt dures. També és molt el que es segueix fent a favor dels més desvalguts, i valdria la pena que ho poguéssim conèixer amb més exactitud. Enmig d’aquesta situació, hem viscut aquests dies sants d’una manera insòlita. Però més que mai han de ser uns dies per renovar la fe en Crist vencedor de la mort. Ara que resulta ineludible parlar de la mort, que aquesta sigui la nostra mirada i la convicció ferma del nostre cor.
