Audiència del papa Francesc a la plaça Sant Pere del Vaticà. Dimecres 4 de febrer de 2015
La Família – 3bis. Pare
Estimats germans i germanes, bon dia!.
Voldria desenvolupar avui la segona part de la reflexió sobre la figura del pare en la família. L’altra vegada vaig parlar del perill dels pares “absents”, avui vull mirar més aviat l’aspecte positiu. També sant Josep va tenir la temptació de deixar Maria, quan va descobrir que estava embarassada; però intervé l’àngel del Senyor que els revela el designi de Déu i la seva missió de pare putatiu; i Josep, home just, «pren la seva dona» (Mt 1,24) i es converteix en el pare de la família de Natzaret.
Cada família necessita un pare. Avui ens centrem en el valor del seu paper, i m’agradaria partir d’algunes expressions que es troben en el Llibre dels Proverbis, paraules que un pare adreça al seu fill, i diu així: «Fill meu, si el teu cor és savi, el meu cor serà també ple de joia. M’alegraré en el meu interior, quan els teus llavis diran paraules rectes» (Pr 23,15-16). No es podria expressar millor l’orgull i l’emoció d’un pare que reconeix que ha tramès al fill el que realment és important en la vida, és a dir un cor savi. Aquest pare no diu: “Estic orgullós de tu perquè ets igual que jo, perquè repeteixes les coses que dic i que faig”. No, no li diu simplement qualsevol cosa. Li diu alguna cosa molt més important, que podríem interpretar així: “Seré feliç cada vegada que et vegi obrar amb saviesa, i m’emocionaré sempre que et senti parlar amb justícia. Això és el que t’he volgut deixar, perquè es convertís en una cosa teva: l’actitud en el sentir i obrar, en parlar i jutjar amb saviesa i rectitud. I perquè tu poguessis ésser així, t’he ensenyat coses que no sabies, he corregit errors que no veies. T’he fet sentir un afecte profund i alhora discret, que potser no has reconegut plenament quan eres jove i incert. T’he donat un testimoniatge de rigor i de fermesa que potser no comprenies, quan hauries volgut només complicitat i protecció. Jo mateix he hagut primer de posar-me a prova la saviesa del cor, i vigilar els excessos del sentiment i del ressentiment, per aguantar el pes de les inevitables incomprensions i trobar les paraules adequades per fer-me comprendre. Ara – continua el pare -, quan veig que tu mires de ser així amb els teus fills, i amb tots, m’emociono. Estic content de ser el teu pare”. Això és el que diu un pare savi, un pare madur.
Un pare sap prou bé el que costa transmetre aquest llegat: quanta proximitat, quanta dolcesa i quanta fermesa. Però, quin consol i quina recompensa es rep, quan els fills fan honor a aquest llegat! És una joia que compensa tant d’esforç, que supera tota incomprensió i guareix tota ferida.
La primera necessitat, per tant, és la següent: que el pare estigui present en la família. Que estigui a prop de l’esposa, per compartir-ho tot, alegries i tristeses, esperances i esforços. I que sigui proper als fills en el seu creixement: quan juguen i quan s’involucren, quan són despreocupats i quan estan angoixats, quan s’expressen a si mateixos i quan callen, quan tenen valor i quan tenen por, quan fan un pas en fals i quan retroben el camí; el pare sempre ha d’estar present. Dir present no és el mateix que dir controlar! Perquè els pares massa controladors anul·len els fills, no els deixen créixer.
L'Evangeli ens parla de l’exemplaritat del Pare que és al cel, l’únic, diu Jesús, que pot ser anomenat veritablement “Pare bo” (cfr Mc 10,18). Tothom coneix aquella extraordinària paràbola anomenada del “fill pròdig”, o millor del “pare misericordiós”, que es troba en l’Evangeli de Lluc al capítol 15 (cfr. 15,11-32). Quanta dignitat i quanta tendresa en l’espera del pare que és a la porta de casa esperant que el fill torni! Els pares han de ser pacients. Tantes vegades no es pot fer altra cosa que esperar; pregar i esperar amb paciència, dolcesa, magnanimitat, misericòrdia.
Un bon pare sap esperar i sap perdonar, des del fons del cor. És clar que també sap corregir amb fermesa: no és un pare feble, que es rendeix, sentimental. El pare que sap corregir sense humiliar és el mateix que sap protegir sense descans. Una vegada vaig sentir en una reunió de matrimonis un pare que deia: “Jo algunes vegades haig de pegar una mica als fills … però mai a la cara per no humiliar-los”. Què bonic! Té sentit de la dignitat. Ha de castigar, ho fa de manera justa, i segueix endavant.
Així que si hi ha algú que pugui explicar a fons la pregària del “Pare nostre”, ensenyada per Jesús, aquest és en realitat qui viu en primera persona la paternitat. Sense la gràcia que ve del Pare que és al cel, els pares perden coratge i abandonen. Però els fills necessiten trobar un pare que els esperi quan tornen dels seus fracassos. Ho faran tot per no admetre-ho, per no demostrar-ho, però el necessiten; i el no trobar-lo obre en ells ferides difícils de curar.
L’Església, la nostra mare, es compromet a ajudar amb totes les seves forces la presència bona i generosa dels pares en les famílies, perquè ells són per a les noves generacions custodis i agents insubstituïbles de la fe en la bondat, de la fe en la justícia i en la protecció de Déu, com sant Josep.
Traducció: Josep Ma Torrents –Catalunya Religió
