Que el celibat és una forma disciplinaria pels capellans catòlics llatins que es podria canviar: si (en altres tradicions catòliques orientals el celibat és opcional). Que la vivència d’un celibat mal gestionat i els casos de pedofília tenen relació: en part (no necessàriament un problema personal ha de conduir a l'abús de menors i la majoria de pedofíls no són ni capellans ni cèlibes). Que abolint el celibat solucionem el problema de la pedofília entre el capellans: no.
El nou esclat del problema de la pedofília entre els ministres catòlics ha tornat a posar sobre la taula el tema del celibat però crec que aquest no és el tema de veritat. El problema de fons és quins capellans tenim.
I, el primer que cal dir és que tenim uns bons capellans. La immensa majoria. Això per començar; però també s’ha de dir que entre els capellans també n’hi ha que no són dignes de portar aquest nom. I, precisament pel que representen, la institució eclesial hauria de tenir el màxim control sobre les conductes que poden resultar perjudicials en l’àmbit personal (més que l’obsessió pel control doctrinal o dogmàtic).
Els bons capellans (o els bons pares de família), han de ser primer de tot gent sana, en tots els sentits de la paraula. Si no saben gestionar els seus problemes, és impossible que puguin posar-se al servei dels altres, que és un dels màxims sentits del ministeri sacerdotal.
No hi ha cap sistema de selecció infalible, però aquest és un dels moments claus per prevenir que s’incorporin al sacerdoci personatges que no són dignes d’exercir-lo. I massa vegades hem fet passar bou per bèstia grossa. Aquesta temptació és encara més gran ara que hi ha sequera vocacional. I encara més pels bisbes àvids de carrera eclesiàstica i ansiosos per lluir seminaris plens. Mentre el nombre de capellans i seminaristes sigui un paràmetre de promoció episcopal, no ens en sortirem.
Si la condició sine qua non pel sacerdoci catòlic és el celibat, cal assegurar que aquest compromís radical sigui assumible per la persona que l’haurà de viure. Que estigui preparat i acompanyat per viure’l sanament i amb alegria. No que s’apanyi com pugui i vagi tirant. En canvi, massa vegades s’ha deixat que els capellans sols davant dels toros. A més, sovint no tenen l’escalfor familiar com el que ofereix una comunitat de vida religiosa.
Res en contra del celibat opcional. Al contrari. Crec que el celibat és una opció generosa però no indispensable per a l’exercici del sacerdoci. Però el problema és un altre. Un home sexualment actiu també pot viure malament la seva sexualitat i prendre comportaments altament desequilibrats (mireu sinó la violència domèstica).
Sense una selecció, formació i acompanyament adequats, l’opcionalitat del celibat no ens soluciona el problema. Com tampoc ho ha solucionat intentar amagar-ho durant anys.
