Jordi Llisterri –CR La presentació de l’informe sobre els abusos sexuals a l’Església espanyola del Defensor del Pueblo ha tingut com a primera repercussió una gran polèmica sobre les xifres. Tot prové de l’enquesta demoscòpica que es va fer sobre el tema a 8.000 ciutadans i que ocupa 29 pàgines d’un document de 777 folis (un 3,7% de l’informe).
El resultat de l’enquesta dona que un 0,6% dels enquestats diuen haver estat víctimes d’abusos sexuals per part de sacerdots i religiosos. I si sumem els que diuen que l’abús va ser en un entorn religiós el total és l’1,13%. D’un simple càlcul sobre la base de la població espanyola actual major de 18 anys (39,4 milions) dona les xifres que han marcat els titulars sobre l’informe. Més de 440.000 persones haurien patit abusos dins de l’Església i d’aquests més de 200.000 estarien comesos per capellans.
La polèmica de les xifres
Com en tants altres problemes socials la dinàmica ha portat al fet que el debat sobre l’informe sigui més sobre el dit que l’assenyala que sobre la lluna. D’una banda, perquè la majoria de titulars periodístics s’han basat en una dada que no conté l’informe, els 440.000. I, d'altra banda, perquè la primera reacció episcopal, la del president de la Conferència Episcopal Espanyola, ha estat criticar aquesta dada. Tot això ha fet desviar l’atenció sobre la dura realitat que descriu l’informe i la resposta que hi hauria de donar l’Església i, també, les administracions públiques, que en l’informe no queden exemptes de responsabilitats.
Ja en la presentació als periodistes, bona part de les preguntes es van centrar en quina seria la xifra final d’abusos, que no conté l’informe. Ángel Gabilondo, amb un to professoral, va voler il·lustrar als periodistes perquè tot i ser un càlcul ben simple no s’havia fet aquesta extrapolació.
Primer perquè hi ha xifres diverses i que s’han de valorar de manera diferent. No es pot donar el mateix valor a les 487 víctimes que s’han entrevistat amb la comissió del Defensor del Poble i “que s’han assegut davant d'una persona que no coneixen i hagin fet l'experiència de narrar i explicar el que ha significat això per a la seva vida”, deia Gabilondo. Tampoc comparar els 1.060 casos documentats i contrastats que van enviar la Conferència Episcopal Espanyola i la Conferència de Religiosos d’Espanya (CONFER), amb les 2.206 víctimes que xifra amb criteris periodístics sempre molt més laxes El País.
“Creiem que no cal extrapolar”, va dir Gabilondo. I que donar la xifra del 0,6% ja era prou il·lustratiu i “no menor”. En la darrera intervenció davant la insistència en el tema, va dir als periodistes: “Jo no he fet l'extrapolació. És més, estic dient que els animo que no ho facin, però ja veig que vaig pel mal camí. No els sembla suficient dir que el 0,6% de la població...? Ha de ser amb 6 o 12 zeros perquè sembli més notícia?”. L’èxit de la seva crida és descriptible.
Els qui només van mirar el titular o els resums de 2 minuts televisius evidentment es van quedar amb aquesta idea. Que l’informe del Defensor del Pueblo deia que a l’Església catòlica espanyola hi havia hagut documentats 400.000 casos d’abusos. I, com a conseqüència, amb la vergonya, desafecció, indignació que això causa també a qualsevol catòlic. En tot cas, la mateixa de saber que els casos coneguts i no coneguts segurament sumen alguns milers.
En aquest context, la primera frase de la primera reacció d’un portaveu autoritzat l’episcopat, el seu president, precisament es fixa en això. “Les xifres extrapolades per alguns mitjans són mentides i tenen intenció d'enganyar”, deia el cardenal Joan Josep Omella en la primera resposta publicada a “X” que va fer dissabte. Els titulars de dissabte al migdia eren que Omella deia que l’informe mentia. Per això, a mitja tarda va fer un segon missatge per aclarir que la crítica no era a l’Informe sinó “a l’extrapolació que fan intencionadament alguns mitjans de comunicació”.
Segurament era necessari desmentir la idea que s’havia instal·lat en el discurs mediàtic, que ja donava veu als qui havien decidit que la conseqüència de l’Informe era que calia treure el finançament a l’Església, tancar les escoles religioses i anul·lar els Acords Església-Estat. Però la idea de demanda de perdó i d’acompanyament a les víctimes que vol transmetre l’Església i que exposava Omella, van quedar en segon terme. Potser no calia començar per aquí.
Hi ha hagut 400.000 abusos a l’Església?
No es pot dir que 400.000 abusos a l’Església sigui una xifra inventada. Surt d’una enquesta. Però tampoc es pot dir que sigui certa. Sobretot perquè és una xifra impossible.
Primer cal fixar-se en el fet que és una enquesta. S’ha preguntat a 8.013 persones el següent: “¿Vostè ha patit algun tipus d'abús o violència sexual durant la seva infància o adolescència (sent menor de 18 anys)?”. A aquesta pregunta van contestar “Sí” 796 persones, de les quals 48 diuen que va ser comès per un religiós.
Per què Gabilondo deia que no es podia extrapolar i deduir quantes persones havien estat víctimes d’abusos per part de religiosos a Espanya? Tota l’extrapolació d’aquesta enquesta es basa en la resposta de 48 persones que representen el 0,6% de la mostra. En les enquestes més bones i fiables, els resultats al voltant d’un 0,6% no permet fer extrapolacions.
Agafem com a referència les enquestes electorals o les que parlen d’afiliació religiosa. Dues enquestes seguides poden donar dades amb diferències de diversos punts percentuals. Són enquestes que indiquen tendències, però no la realitat numèrica de quins seran els vots o de quanta gent està apuntada a una religió. Alhora cal tenir present que la pregunta no especifica més sobre què considera cadascú un “abús o violència sexual” i, per tant, permet detectar qui es considera víctima -tema no menor-, però no quantificar fets.
També ha passat bastant per alt una nota a la pàgina 167 de l’informe que diu que l’enquesta té un marge d’error del +/-1,1%. I que gairebé la meitat d’enquestes no són presencials (3.211). Un 0,6% només ens diu, com deia Gabilondo, que no és un tema menor, però no quant de major.
Deu abusos per cada capellà
Arran dels titulars, alguns mitjans de comunicació propers a la Conferència Episcopal Espanyola han començat a fer els seus càlculs. Si avui a Espanya hi ha 23.977 capellans i religiosos, de les 236.000 víctimes que s’extrapolen del 0,6%, en correspondrien 10 a cada capellà.
Fent algun càlcul més es mostra perquè no quadra. Podríem suposar que avui hi ha molts menys capellans que fa 50 anys. Però si agafem una xifra de capellans i religiosos del 1978, que serien el doble, 50.631, surten gairebé 5 abusats per cada religiós. I si arriben a suposar que un 10% de capellans són abusadors, voldria dir que cada capellà hauria abusat de gairebé 50 persones. Tot i que hi ha casos contrastats de veritables depredadors sexuals, donar per bona la dada seria dir que la majoria d’abusadors han comès centenars d’abusos, cosa que no quadra amb els casos coneguts.
I si portem les dades a Catalunya són també impossibles. El càlcul és més extrapolatiu perquè l’enquesta no ha ofert encara dades per territoris. Aplicant el 0,6% sobre una població major de 18 anys de 6,3 milions, surten 38.440 catalans que avui diuen que haurien patit abusos per part de capellans o religiosos. El 1978 hi havia 5.266 capellans i religiosos a Catalunya. Per tant, suposant que tots els capellans i religiosos de Catalunya fossin abusadors, la mitjana seria de 7,2 víctimes per capellà.
Posats a extrapolar, les dades de l’enquesta també permetrien donar xifres sobre els 4,6 milions d’espanyols (un 11,7%) que avui diuen haver sofert abusos abans de complir els 18 anys. Per exemple, hi hauria 293.000 víctimes d’abusos en l’àmbit esportiu, 376.000 en el sanitari o 117.000 en les escoles no religioses (tenint present que durant el franquisme la majoria d’escoles eren de religiosos). No consta que ningú estigui demanant un estudi o una comissió parlamentària en aquests àmbits. Per no comparar el més d’un milió de persones que reconeixerien abusos en l’àmbit familiar i proporcionar-lo amb el debat social i mediàtic sobre aquest tema.
La resposta a les víctimes
“Entre els objectius de la unitat d’atenció a les víctimes no estava primordialment arribar a conèixer una quantitat concreta i concloent de persones afectades i pretendre fer una estimació del nombre de víctimes”. Així ho deia Gabilondo a la presentació de l’Informe.
I, el més important, el que descrivia el Defensor del Pueblo i que ha quedat sepultat per debat de les xifres: “La comissió assessora ha conegut el sentiment de solitud que han experimentat moltes víctimes quan han fet el pas de denunciar els fets i prestar testimoni. Fins al punt d'haver de fer front en poques ocasions a un nou mal: la victimització secundària causada per la resposta de l'Església catòlica, de la societat i del sistema de Justícia”.
El nucli del document són un seguit de propostes i recomanacions adreçades a totes les instàncies socials, també els poders públics, que els religiosos ja han dit que agraeixen i que estudiaran i que el dilluns valoraran en una reunió extraordinària els bisbes espanyols.
Segurament, el que hauria de fer més mal a l’Església no són les dades sinó la valoració de la deficient resposta que s’ha donat als casos coneguts. I a tota la societat les conseqüències que pot tenir per tota la vida haver sofert un abús en qualsevol àmbit i tot allò que no s’ha fet per protegir els infants. Per això, el document del Defensor del Pueblo inclou diverses propostes no tant de prevenció -que és un camp que en l’informe es reconeix que ha avançat l’Església, com reconeix les normatives impulsades des de la Santa Seu-, sinó sobretot de restauració del mal que han sofert les víctimes. Seria el moment de mirar de cara la lluna i no quedar-se discutint sobre el dit.
