(Escolapis) “M’agrada treballar amb les mans i trastejar amb les màquines. El meu somni és ser mecànic” explica l’Alan, un jove de 17 anys. El curs passat, però, l'Alan no va aprovar l’ESO i no va poder entrar al Grau Mig per fer-ho realitat. Encara no ha desistit i, per això, agafa cada dia el tren des de Castelldefels a Barcelona, al barri del Raval, per anar a classe. Allà es troba amb el Jerry, que també espera fer de mecànic algun dia. Ell arriba caminant des del Centre d’Acollida on viu, però fa un parell d’anys va fer un viatge molt més llarg: des de la seva Ghana natal, caminà dos anys per creuar el desert i navegà en pastera durant dies, perseguint una oportunitat.
L’Alan i el Jerry són joves amb els seus itineraris educatius trencats i, ara, tots dos són alumnes a l’Escola Pia Calassanci. Allà, com explica en Joan Prat, escolapi i professor del centre, “és important oferir-los aquelles competències que els seran necessàries per a millorar la seva ocupabilitat laboral i, en alguns casos, el trànsit a una formació més especialitzada. Algunes competències són clarament transversals com poden ser les d’àmbit relacional o laborals i d’altres ja són clarament instrumentals per a desenvolupar una professió determinada. Aquest itinerari és llarg i demana temps ja que molts d’ells vénen de situacions de fracàs personal i escolar -no tenen l'ESO acabada i sense l'ESO no tens res-. D'altres vénen de processos migratoris i els falta un procés formatiu bàsic”.
En Javier Pérez, coordinador del Calassanci, explica que aquests nois i noies “no es poden desenvolupar bé en el sistema educatiu tal com el tenim organitzat. No entren en el carril i en l’escola tradicional no s'ensurten perquè no poden aportar el que allà s’espera. Aquí treballem les persones des d’una vessant holística: els ajudem a aflorar les seves capacitats i a valorar-les”. Són joves en risc d’exclusió, per raons econòmiques o socials i que arriben a l'escola derivats dels Serveis Socials, dels Centres d’Acollida o des dels seus instituts.
I tanmateix, com explica la Núria Pallí, una de les seves educadores i que porta 12 anys treballant amb ells, “són joves amb moltes capacitats. Fins ara, no se’ls han valorat i això els té molt tocats a nivell emocional. Necessiten suport i orientació”. El seu company Javi García destaca que “em sorprenen constantment. Aquests joves i adults viuen a nivells molt diferents i han desenvolupat els seus propis mecanismes per afrontar el present”. Però tenen molt a aportar a la societat: tots el defectes i virtuts de la joventut. L’energia, la vitalitat, l'optimisme, la possibilitat d’equivocar-se però també la d'aprendre per seguir millorant”.
Per això, “al Calassanci no treballem per aprovar o anar a la universitat. Preparem els joves per a la vida del dia a dia, per relacionar-se amb el seu entorn i per al món laboral. Quan arriben, treballem aspectes com la intel·ligència emocional per assolir una relació assertiva amb els seus companys o amb els seus superiors. O aprenem a parlar en públic. Tots hem de tenir eines i reconéixer els nostres punts dèbils per poder avançar” explica el Javier.
A part d’aquests tallers, el Calassanci ofereix cursos de cuina, cambrers, elèctrics, mecànics de bicis o informàtica. L’objectiu d’aquests és detectar els interessos i capacitats innates que tenen. A partir d’aquí, se’ls ajuda a dibuixar un itinerari personalitzat, o bé formatiu a través d’un Programa de Qualificació Professional Inicial –PQPI del Departament d'Ensenyament- o bé laboral. Per a ells no són les aules ni les pissarres. Necessiten experiències.
Una de les claus de l'èxit és que els grups de classe són reduïts i l'atenció dels educadors, professionals experts, molt personalitzada. Segons el Javier, és bàsic que “aquests educadors frueixin educant. Han de tenir una certa sensibilitat. Per educar, cal escoltar i deixar-se tocar per l’altre”. La Núria creu que, a més, “hem de saber mantenir l’equilibri emocional. Hi ha factors externs que no controles i que, de vegades, veus que els aboquen al fracàs vital. És tan difícil sortir-se’n sense les necessitats bàsiques emocionals i materials cobertes! Com a educadora, he de saber què puc fer i què no”.
Però els educadors de l'escola treballen per l’èxit i no pel fracàs. Com ho mesuren ells? “Crec que tot va bé quan veig que se’n surten a nivell laboral però també social amb les eines que els hem donat. Cal aprofitar cada moment, fins i tot els espais més informals, per arribar a ells” explica la Nuria. Per al Javier, “l’èxit és que el jove sigui ell mateix: desenvolupi les seves capacitats personals i les utilitzi per treballar. Que recordi l’ensenyament rebut, els consells que li vam donar i un lloc on se’l va apreciar”.
Com recorda, el Joan, “l’Escola Pia té per objecte fer créixer les persones perquè esdevinguin autònomes i creiem que l’educació és una de les millors eines per afavorir la inclusió social. Per això, té sentit oferir iniciatives perquè les persones que han tingut menys oportunitats puguin empoderar-se per traçar el seu propi itinerari, tal com fem al Calassanci”. Segons el Javi, “aquests són projectes necessaris com a mecanisme de regeneració social. La societat és com un organisme viu: necessitem cuidar totes les parts per aconseguir millorar.”
