CATALONIA SACRA El nostre viatge pel Patrimoni a la Fresca d’aquest estiu se situa el 15 d’agost, en el patrimoni dedicat en gran mesura a la Mare de Déu, festivitat d’avui.
Hi ha terrenys, mesos, gents, pobles i viles que tenen una predilecció i devoció especial vers la Mare de Déu, en totes les seves variants advocacionals i locals. Un fet que a casa nostra s’ha concentrat, de forma gairebé atòmica, i traduït a la Catalunya Central amb una gran presència de capelles, ermites, santuaris, esglésies, monestirs i catedrals dedicats a la Mare de Déu i el fet marià.
Anant més enllà del valor devocional, espiritual i artístic de les diverses talles i imatges de la Mare de Déu, val la pena aturar-se en els seus trons, cambrils, capelles o, directament, cases. A la fresca que ens brinden els vells temples romànics, gòtics, renaixentistes o barrocs, anem enfilant un camí entre Mare de Déu i Mare de Déu de les comarques de la Catalunya Central. Potser el trident que ens pot ajudar a encetar aquestes visites per les terres de la Catalunya Vella, més amunt del Gaià, siguin les Mares de Déu del Miracle, el Claustre i dels Colls. Un eix, fonamentalment i eternament, solsoní del Solsonès retratat en obres de l’escriptor Raül Garrigasait o del cantautor Roger Mas.
La Mare de Déu del Claustre, instal·lada a la catedral de Solsona, potser és de les imatges marianes més interessants per la seva vessant artística però també devocional. Lligada, com les seves trenes, a Gilabert de Tolosa, qui sembla que el Museu de Solsona redescobrirà aviat, la podem entendre com una de les escultures més significatives del romànic universal. En una casa inacabada, com és el Santuari del Miracle, i dins d’un dels grans retaules barrocs de Catalunya, tallat per Carles Morató i taller i daurat i policromat per Antoni Bordons, descansa, en el seu cambril, la Mare de Déu del Miracle de Riner.
Just a l’altra banda de comarca, passat Solsona i enfilant cap al Pirineu, la Mare de Déu dels Colls, a Sant Llorenç de Morunys ens mostra la seva espatarrant i barroca capella. Entrar al monestir, recórrer el claustre i l’església ja val la pena, però accedir a una verdadera experiència sensorial i immersiva com és la capella de la Mare de Déu esdevé un punt cimer en una visita estival, o no! L’obra de Pujol ens fa gairebé distreure de la talla negra per narrar-nos la gran història mariana.
Ja al Bages, a la terra de sal, la patrona de Cardona, la Mare de Déu del Patrocini, habita a l’església de Sant Miquel. La talla, de 145 cm d’alt, s’ha vinculat a l’estella del mestre Rieux i manté un lligam, gairebé sentimental i efectiu, amb la figura Joan Ramon Folc II de Cardona comte de Cardona i vescomte de Vilamur.
Haig de reconèixer que un dels edificis del Bages que sempre més proper, espero que també ho sigui pel lector i passejant o viatger, és la Seu de Manresa. No pas per la magnificència de l’edifici, les seves dimensions o la grandiloqüència del gòtic allà instal·lat. Tampoc pels seus tres retaules gòtics, la barroca cripta o el magnífic i excepcional frontal florentí. Res d’això! El motiu? la capella dels Favets. L’espai, al bell mig del claustre, on s’edificà, al segle XIX, la capella de la confraria de la Puríssima Concepció, dita “dels Favets”, d’estil neoclàssic, acaba convertint-se en el joier de la Seu de Manresa.
Des de Cardona, per la C-55 hem arribat a Manresa, però seguirem cap a Vic, passant per la C-25. Indicada en aquesta via, trobem la ruta que ens conduirà cap al monestir romànic de Santa Maria de l’Estany. Espai on reposa la Mare de Déu de l’Estany, una finíssima representació de l’advocació de la Mare de Déu de la Llet, Mare de Déu lactant o Madonna Lactans.
Vic, més concretament el Museu Episcopal de Vic, és l’actual residència de la Mare de Déu de Lluçà. Talla de fusta mariana que també comparteix actual ubicació i orígens amb la Majestat i frontal d’altar procedent del monestir de Santa Maria de Lluçà al Lluçanès. L’estada a Vic bé mereix aturar-se per visitar el Museu Episcopal i la catedral de Sant Pere de la capital osonenca -lligats, els dos, per les Mares de Déu de la Rodona-.
Jacint Verdaguer, en un dels versos inicials de l’Emigrant, bateja la casa de la Mare de Déu de Bellmunt com “l’ermita al cel suspesa”. Potent descripció pel single on s’aixeca el santuari de Bellmunt. La petita talla alabastrina mariana, de 22 cm, ens resumeix la presència de la Mare en aquestes terres, però també dins del magma devocional català. Configurant una trama, com indicàvem ja el principi, de punts on la seva presència és indissociable d’una forma de fer i estar.
Concentrada, la majoria de celebracions, entre el 15 d’agost -celebració l’assumpció de Maria- i el 8 de setembre -diada de la Mare de Déu de setembre i maresdedéu trobades-.
Text: Damià Amorós i Albareda
