CATALONIA SACRA La nostra sèrie d’estiu Patrimoni a la Fresca continua a Barcelona, al mig de Ciutat Vella, concretament a la Basílica de Santa Maria del Pi, per admirar el seu campanar. A Barcelona, al mig de Ciutat Vella, un xic amagat per les cases del veïnat, però sempre present, s’alça altiu el magnífic campanar gòtic de la Basílica de Santa Maria del Pi. És una de les estructures arquitectòniques medievals més interessants de la ciutat de Barcelona i potser de Catalunya.
La referència més antiga que tenim de la construcció del campanar de Santa Maria del Pi, correspon a una nota escrita pels feligresos en recordança de la construcció. Va ser anotada en el “Llibre Negre de l’Obra”, un memorial escrit pels obrers de la parròquia del Pi l’any 1508, que es conserva a l’arxiu parroquial i on es diu que les obres van ser iniciades l’any 1379.
No se sap quin arquitecte o arquitectes van projectar i iniciar la torre encara que sí que hi ha constància del que hi va participar cap al final de la construcció. Va ser en Bartomeu Mas, del qual sabem que havia dibuixat un disseny o traça del campanar en un rotlle de pergamí guardat a l’arxiu, però que malauradament avui no es conserva.
Tota la construcció és de pedra de Montjuïc i de molt bona factura, d'un gran racionalisme constructiu, ordenat i sense concessions estètiques. No té problemes estructurals de cap mena, fora del desgast superficial de les parets, cosa que delata la qualitat de l’obra i dels materials.
La decoració és molt austera i es concentra en l'exterior del cloquer exclusivament. Els finestrals d'arc apuntat son oberts a tots els vents i en ells, des del principi del renaixement, se situen les campanes.
La part superior de la torre, tocant al terrat, posseeix una corona d'arcuacions flamígeres, en una sèrie decorativa típica del principi del segle XV i un remat contemporani realitzat als anys 80 en una de les darreres restauracions la qual va habilitar el terrat per a ser visitable.
És de planta octogonal, de 54 metres d’altura i d’uns 12 metres de diàmetre exterior a la base. Està dividit en 5 plantes, cada una, una mica més petita que l’anterior i coronat per un terrat pla i accessible, esdevenint un punt de vista privilegiat del centre de la ciutat antiga. Cal dir que és el campanar antic més alt de Barcelona, tot rivalitzant amb els dos de la catedral, que semblen més alts però que fan trampa, ja que la catedral se situa damunt del “Mont Taber” uns dos o tres metres més amunt que la Basílica del Pi.
A l’interior, cada un dels pisos és una àmplia sala que antigament servia per desar els objectes decoratius i efímers utilitzats a les diverses festes i solemnitats de l’any litúrgic: el monument del Dijous Sant, les bambolines i rompiments del novenari de les ànimes i els empostissats i tapissos pels funerals, sense oblidar els caps, mans, cavallets i vestits dels famosos Gegants del Pi que eren guardats en uns armaris especials d’una d’aquestes sales, i on esperaven en silenci que arribés la festa del Corpus.
En el cloquer hi ha les campanes, totes antigues. La més famosa és la grossa coneguda com l’Antònia o el Seny Pere Anton. Va ser fosa l’any 1774 i pesa 1806 kg. És impressionant veure-la i escoltar-la quan es venta sola en els moments més solemnes. L’Andreua o Seny Andreu és la segona en grandària, fosa l’any 1804 i amb 980 kg. de pes. Anuncia cada vespre a les 20 h amb la seva veu melangiosa la pregària per les ànimes. La Maria fosa al segle XIX que fins ara ha tocat les hores i les dues esquelles, la Josepa i la Vicenta de 1695 i 1705 respectivament.
Completa el conjunt una petita esquella d’avisos anomenada popularment la Bruixa o l’Esquirol, que en origen no era al campanar si no al terrat de l’església i que, accionada des de l’interior de la nau, avisava als campaner d’iniciar o aturar els tocs.
(Text: Jordi Sacasas i Segura)
