Quan mor un cònjuge parlem de vidu o vídua; quan moren els pares i mares parlem d’orfes; però, i quan se’ns mor un fill o una filla, o un germà? Quina paraula usem? Si ja és difícil tenir una paraula, imaginin escriure sobre una situació tan dolorosa i inexplicable com és la mort d’un fill. Encara més si passa en plena joventut, de manera accidental i sobtada, i una mica més si a sobre ets l’únic que ha passat el darrer instant de vida amb ell. En Francesc Torralba ho ha tornat a fer. Ha tornat a posar paraules a allò que sembla que no en té, i ho ha fet de la manera que més domina, pedagògicament i sense sentimentalismes innecessaris a través del seu darrer llibre No hi ha paraules. Assumir la mort d’un fill, presentat aquest dimecres al vespre als Lluïsos de Gràcia.
“El dol per un fill no se supera mai, s’assumeix, i s’aprèn a viure amb l’absència”, reconeix Torralba. Ell i la seva família ho saben bé. El 14 d’agost del 2023 el fill de Francesc Torralba i Carme del Blanco, l’Oriol, va morir en un accident a la muntanya. Dalt d’un escenari nu, amb tan sols dues cadires, platea a les fosques i un silenci imperant de més d’una hora, s’ha pogut seguir un diàleg entre Rosel i Torralba per comprendre l’obra “més difícil” que el filòsof i teòleg ha hagut de publicar.
“Aquest llibre és un regal per gestionar el dol d’un fill”, ha afirmat Rosel, “una obra d’orfebreria amb les paraules que ajuden a entendre el procés”. Paraules triades amb cura, amb significat, per parlar de la mort, “un concepte del qual defugim”.
La mort, ha reconegut Torralba, “és tirànica, irromp de sobte i s’endú el que més estimes”. Un cop que esberla l’ànima i la vida i que Torralba ha necessitat plasmar per escrit. “L’escriptura és alliberadora, però el procés ha estat dolorós”. Un llibre, però, “edificant”, que és com ell entén el paper dels llibres, ja que “si hagués sortit un llibre ple d’odi i ràbia, l’hauria desat en un calaix”.
Un llibre també consensuat a casa, llegit prèviament i acceptat per tots els seus membres. La mort et capgira la vida, la transforma, ha recordat Torralba. “No dorms igual, tens desgana, i sense disciplina et pots acabar deixant”. Un cop també “que altera les mateixes creences, perquè és un moviment sísmic”. La mort del seu fill li ha fet replantejar-s’ho tot, però no la fe. “El que t’ensenyen a primer de Teologia és que Déu és misteri”.
El dol, per a ell, té diferents fases, “va i ve”, a ritmes diferents en cada persona, i amb mecanismes diferents per assumir. “El repte més gran a una certa edat és aprendre a conviure amb les absències”.
I en la fase final del dol, malgrat que pugui sobtar sentir-ho explica Torralba, apareix la gratitud. “Comences a agrair tot allò que ens va aportar en vida”, per això ha demanat i recordat no posposar mai la gratitud ni esperar a estar amb l’aigua al coll, “ho hem de fer en vida”.
Torralba ha volgut acabar la conversa reivindicant practicar “la felicitat imperfecta”, perquè sempre a la vida hi haurà un ‘si no fos per... seria feliç’. Concepte que ha servit a una de les seves filles, l’Anna, per compondre una cançó sobre el seu germà Oriol, felicitat imperfecta.
