Pràcticament, tothom el coneixia pel seu pas com a Director General de la UNESCO, alguns per la seva breu etapa de ministre d’Educació, o de diputat al Congrés o al Parlament Europeu. Però per entendre bé en Federico Mayor Zaragoza sobretot se l’ha d’entendre com un científic. Un científic, un humanista i, també, un poeta.
Biòleg molecular, especialitzat en la prevenció de malalties neonatals, havia traslladat el mètode científic a l’actuació política i diplomàtica. Com deia sovint “la diagnosi perfecta és l’autòpsia, però és massa tard. La clau és aconseguir la millor diagnosi, però sempre que permeti actuar a temps”. I en la seva dilatada carrera va aplicar aquesta màxima de manera incansable.
També era home de profundes creences religioses. Això sí, sense dogmatismes i sempre amb un punt heterodox.
Home de pau, fou el gran impulsor de la Cultura de Pau i va participar i mediar en molts conflictes, el seu Sant de referència era -lògicament- Sant Francesc d’Assís; com el seu papa era el Joan XXIII de la Pacem in Terris. Però també l’havia sentit parlar amb certa passió de Sant Josep de Calassanç, tot i no haver anat als escolapis. En destacava la seva visió en la creació de la idea d’escoles universals, per a tothom. I la seva tenacitat en els moments més durs de la vida del Sant i, lògicament com a científic, la relació del fundador de les Escoles Pies amb Galileo Galileli.
Ara bé, era quan parlava de la Mare Teresa de Calcuta, amb la que havia tractat en diverses ocasions, que els seus ulls brillaven. En una de les seves trobades, a Calcuta, en Federico Mayor li va preguntar a la Mare Teresa si no tenia la sensació que la seva tasca fos una simple gota en un immens oceà, i ella li va respondre “doncs sí, però si aquesta gota manqués com la trobaria a faltar la resta del mar.”
Per a ell l’esperança estava en la humanitat, entesa com un conjunt de persones, d’individus cada un d’ells amb una capacitat creativa il·limitada. “O és que us penseu que quan Mozart va néixer, ningú es podia esperar que seria capaç de crear tanta bellesa amb tan poc temps? Com sabem que aquest nen o nena de la cantonada no pot ser un futur Einstein o una madame Curie si li donem l’entorn i les eines adequades?”.
Part del seu humanisme l’havia après d’en Jordi Maragall, el pare del president i fill del gran poeta, i destacat intel·lectual del cristianisme progressista. La raó és que els Mayor i els Maragall foren veïns d’escala, al carrer Muntaner, i les anècdotes de la relació entre les dues famílies omplirien diversos capítols d’un llibre.
L’any 2008 vam organitzar a Montserrat un encontre interreligiós d’alt nivell que va donar vida a la Declaració de Montserrat sobre Religions i la Construcció de la Pau. Ell n’estava especialment orgullós d’aquesta trobada, i pocs dies després em deia “hem de venir més a Montserrat, hi hem de venir més".
Per acabar, diré que una de les cites que més li havia sentit dir, i que explicava molt la seva manera de fer, provenia de la lletra d’una sardana d’Enric Morera que de petit li cantava la seva mare: “Cantem i ballem, que ja descansarem quan ens morirem”. Que descansi en pau, s’ho mereix més que sobradament. Serem molts els qui procurarem mantenir el llegat d’un home excepcional. Un home d’esperança i pau.
