(Escola Pia) Després d'una curs intens, en Toni Burgaya, director general de l’Escola Pia de Catalunya fa una valoració personal sobre quins aprenentatges hem fet i quins reptes ens enduem de cara al curs vinent.
Com ens imaginàvem el curs abans de començar?
(Escola Pia) Els dinars del Calassanci són una adaptació perquè els joves dels Programes de Formació i Inserció (PFI) de l’Escola Pia Calassanci puguin realitzar les pràctiques del curs d’auxiliar en establiments hotelers i de restauració. El projecte s’ha posat en funcionament aquest curs i ara han publicat un vídeo per explicar aquesta nova experiència:
(Montse Punsoda –CR) “El primer que ens van dir va ser que no podíem sortir de Torí”. Així recorda Fernando Miranda, vicari dels Salesians de la Inspectoria Maria Auxiliadora (SMX), que inclou Catalunya, un dels moments que va viure durant el 48è Capítol General de la congregació, a Turí, Itàlia.
(Servei Solidari) "Al Raval, mans a la feina" és un projecte desenvolupat per Servei Solidari i Impulsem, SCCL, gràcies al finançament de Barcelona Activa en el marc de la convocatòria Impul
(Escola Pia) La vida d’en Ramon Riera està entrelligada, des de ben petit, amb l’Escola Pia. De nen va ser alumne i de jove, escolapi; més tard, professor com la seva dona i la seva sogra, a l’Escola Pia Sabadell, on els seus fills van ser alumnes i un d’ells encara n’és docent. I un cop jubilat, en Ramon va continuar lligat com a voluntari a l’escola i treballant com educador als carrers.
(Escola Pia) “Sorpreses et dona la vida, la vida et dona sorpreses” diu una cançó molt coneguda. I potser és el fil musical que acompanya l’aventura de 4 amics que, amb la seva òpera prima i en un projecte de guerrilla i honest, ha guanyat el Premi del Públic a la XIII Edició dels Premis Gaudí -venien de guanyar dos premis al Festival de Málaga-.
(Escola Pia) Qui li havia de dir, a la Rosa Sànchez, que desmuntaria tot un claustre i el tornaria a muntar, peça per peça? I qui diu un claustre, diu tota una escola sencera! Pallarolades, comentaria més d’un amb un somriure. Somriures com els de la Rosa, que va ser professora i directora d’Igualada, cada cop que parla de l’Escola Pia.
(Escola Pia) L’any 1952 aquest país era un altre país. No havien passat ni 13 anys del final d’una Guerra Civil que havia deixat al seu pas mort i morts. Els seus ciutadans i ciutadanes s’enfrontaven a la repressió social i política, a la carestia econòmica i moral que comportava la dictadura que es va imposar. Però en les esquerdes i els marges, la vida es capfica a brotar.
