| Amb el suport de: |
 |
Fundació "la Caixa" L’espiritualitat té un paper crucial a l’hora d’afrontar el final de la vida. El programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades de la Fundació ”la Caixa”, a més de suport psicosocial, brinda atenció espiritual per acompanyar les persones amb una malaltia avançada i els seus familiars. L’antropòloga Marta Morente i el teòleg Arnaldo Pangrazzi reflexionen sobre què implica l’espiritualitat al final del recorregut vital des d’una perspectiva transcultural.
Quan algú perd una persona estimada, la manera d’abordar aquesta pèrdua és diferent segons la cultura. Entendre aquesta diversitat és fonamental a l’hora d’ajudar les persones al final de la seva vida i els qui les envolten. Així ho creuen al programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades de la Fundació ”la Caixa”, que tracta d’ajudar-les en el terreny emocional i social, però també en l’espiritual. Els seus equips d’atenció psicosocial (EAPS), que des que van néixer, el 2008, han atès gairebé 700.000 persones amb malalties avançades i els seus familiars, no sols inclouen psicòlegs, treballadors socials i voluntaris, sinó també agents pastorals.
Aquests professionals tracten de facilitar l’aproximació espiritual que necessiten molts dels seus pacients. "L’espiritualitat ajuda moltíssim no només a viure la mort, sinó també a viure la vida", assegura l’antropòloga social i cultural Marta Morente. "No estic dient que si em diuen que em moriré demà no tindré por, confusió o tristesa, però s’obre el panorama i tens una sensació de plenitud de vida i d’haver-te preparat per a una bona mort, per morir amb més pau o confiança".
És una espiritualitat que no cal que estigui vinculada a una religió. Morente explica que no ha trobat a ningú que no s’enamori d’una posta de sol, de l’espetec d’una llar de foc, de contemplar un nadó o de mirar el mar i escoltar les onades. "Per a mi, aquests moments de quietud en què la persona connecta amb una altra percepció del temps també són espiritualitat", considera Morente.
Arnaldo Pangrazzi, teòleg pastoral sanitari, coincideix amb Morente en la necessitat de distingir entre espiritualitat i tradició religiosa. "La pertinença religiosa depèn molt de la geografia, ja que el lloc on naixem ens identifica amb aquesta tradició religiosa", explica Pangrazzi. El teoleg creu que l’espiritualitat té molt a veure amb la història de la persona: "Quines són les sensibilitats i els valors que ha anat interioritzant al llarg de la vida i que ara formen la seva columna vertebral, que el guien". I conclou que "l’espiritualitat abraça un horitzó molt ampli: té a veure amb la intencionalitat, la profunditat o la capacitat d’elevar-se de la persona".
Des d’aquesta espiritualitat, que pot significar una cosa diferent per a cadascú, moltes persones que estan en situació de malaltia avançada intenten fer balanç. "El que alleuja molt a l’última etapa de la vida és revisitar el passat i veure què ha fet cadascú amb la seva vida", reflexiona Pangrazzi. El teòleg no veu necessari l’èxit perquè aquest balanç sigui satisfactori: "He conegut persones que han fracassat en tot, però s’han obert, han comunicat el sentit de fracàs; per això assumir aquesta veritat és un punt a favor teu".
Afrontar el dol, afrontant la realitat
"Quan una persona ens deixa, el primer consell és afrontar la realitat; no pots viure en la imaginació o intentar canviar el passat", diu Pangrazzi. El teòleg creu que s’ha d’afrontar el que ha passat i honorar el llegat de la persona a través dels seus valors: "La seva presència no és a les cendres o al cementiri, sinó dins teu".
Totes les cultures tracten de respondre d’una manera o d’una altra a certes qüestions universals: "Parlen d’una part de misteri, perquè ningú no té la certesa total de què passa quan ens morim; de la percepció del temps, en el procés de morir i una vegada morts". Morente reflexiona que per a alguns hi ha un més enllà, mentre que en altres cultures és "un més ençà, en què els que han mort són aquí, encara que no els puguem veure".
Pangrazzi assenyala que no tots els dols són iguals: "Depèn de la persona, dels seus recursos, de com s’ha obert als altres, de la seva espiritualitat. Són factors que influeixen en la manera de viure el dol". Marta Morente comparteix aquesta diversitat i apunta que també hi influeix molt el "treball contemplatiu i identitari" que hagi fet la persona.
Encara que no hi hagi receptes universals per a un bon dol, per a Morente és clau passar-lo "ben acompanyats i escoltats, i no només escoltats des de les orelles". I ho concreta en el consell següent: "La natura ens ha donat una boca i dues orelles, per això en els processos de dol, ens escolta el doble del que parles, perquè les persones en dol necessiten ser escoltades".
