Aquest estiu vaig passar uns dies a l’hostatgeria del monestir de Lerins que està a uns vint minuts en vaixell de la ciutat francesa de Cannes dins de l’illa de Sant Honorat que és propietat de la comunitat cistercenca que hi viu i que pren el nom del bisbe d’Arles que hi fundà el primer monestir en el segle V quan estava deshabitada. Es tracta d’una petita illa ja que tot just té tres quilòmetres de perímetre i per la qual no transiten cotxes, ni hi ha
hotels, només s’escolta el so de les onades i el de les campanes del monestir. En aquesta estada vaig poder conversar amb Fra Bartomeu, un monjo català que fa vint-i-vuit anys que forma part d’aquesta comunitat. Amb ell repassem alguns dels moments de la seva vida.
De jove la teva vida transcorre entre les ciutats de Tortosa i Barcelona, com va anar?
La meva família era de Barcelona, però per raó de la feina del meu pare arquitecte vam viure a Tortosa una bona quinzena d’anys. Vaig anar a escola a Tortosa, primer a les Teresianes i després a l’Institut fins que vaig anar a fer el batxillerat a Barcelona als jesuïtes de Casp, on l’havia fet el meu pare, però a l’estiu tornava a Tortosa.
Com era la teva relació amb l’església de jovenet a Tortosa?
En el meu camí espiritual va ser especialment important el meu pare. Com un exemple mencionaria que jo l’acompanyava a les celebracions litúrgiques a la catedral per Setmana Santa o en altres ocasions especials. També la seva amistat amb mossèn Joan Baptista Manyà (1884-1976), un pensador, filòsof i teòleg, important, llavors ja gran, una mica retirat, també a causa del seu catalanisme.
Quan es desperta en tu la vocació religiosa?
La vocació la vaig sentir progressivament. Al col·legi dels jesuïtes els estudis anaven acompanyats de vida religiosa, per exemple la missa cada matí, i de seguiment espiritual. Fèiem cada any uns dies d’exercicis espirituals. Hi havia també les activitats de la Congregació Mariana. D’altra part, cal assenyalar que cada any la meva família passava uns dies a Montserrat, on d’altra banda jo havia fet la primera comunió.
A quina edat entres al monestir de Montserrat?
Vaig entrar al monestir acabat el batxillerat, atret per la litúrgia i per la devoció a la Mare de Déu. Estem parlant de fa més de seixanta anys i en aquell moment entrar al voltant dels setze/divuit anys era freqüent. Tenir setze anys el 1957 o tenir-los el 2024 no és el mateix. La meva família ho va viure com un orgull que un fill entrés al monestir.
Quin és el teu itinerari dins la comunitat?
És molt llarg. Un dels moments àlgids va ser quan vaig estar destinat tretze anys a Jerusalem. Pau VI volia continuar l’experiència viscuda durant el Concili de treball teològic entre teòlegs catòlics, ortodoxos, protestants. Després del seu pelegrinatge a Jerusalem el 1964, on va tenir lloc la seva trobada amb el Patriarca Atenàgores, va promoure que es creés un Institut Ecumènic de recerca teològica i que fos a Jerusalem, pel seu significat com a lloc on va néixer l’Església. Per acompanyar la vida de comunitat i de pregària dels teòlegs, volia que hi hagués una petita comunitat monàstica. I això ho va demanar al monestir de Montserrat. L’Institut fou establert al lloc anomenat Tantur, molt a prop de Betlem. Per cert, un dels monjos que van ser a Jerusalem aquells anys, ell per a estudis bíblic, va ser en Ramon Ribera, que tu també has conegut.
Com era la vida allà aquells anys?
Molt diferent d’ara. Quan hi vaig arribar el 1970, tot just tres anys després de la guerra del 1967 i de l’ocupació de la Cisjordània per Israel, la situació, comparada amb l’actual, era encara força “lliure” malgrat haver-hi per als palestinencs controls de vegades desagradables. Per posar un exemple, llavors un habitant de Betlem, amb algun control, podia anar a Natzaret o a Haifa. Actualment no pot anar ni a Jerusalem. L’ocupació israeliana hi és d’una violència terrible.
Quina era la vostra funció?
La nostra funció a l’Institut era en primer lloc fer que l’experiència de treball teològic anés acompanyada d’una experiència de pregària. Pregària segons els ritus i l’estil de les diferents Esglésies representades a l’Institut. Cada vespre ens trobàvem tots per a un ofici dirigit cada setmana per un
teòleg diferent, segons el ritu de la seva Església. El dissabte/diumenge i en les solemnitats més importants eren les nostres Vespres monàstiques. I els diumenges teníem també una celebració de l’eucaristia, igualment segons la manera de fer-ho de les diferents Esglésies. A part d’això els monjos teníem el treball a la biblioteca. Però a més nosaltres vivíem la relació amb les diferents Esglésies locals: l’Església ortodoxa, la més important, les altres Esglésies orientals. Com que mentre els teòlegs passaven, nosaltres hi érem en continuïtat, la nostra relació, de vegades molt fraterna, amb representants de les diferents Esglésies s’aprofundia i implicava també l’Institut i els teòlegs que hi treballaven.
Per què es va acabar la vostra presència a Jerusalem?
Després dels primers anys, el projecte va tenir dificultat a realitzar-se i al mateix temps a nosaltres ens esdevenia difícil mantenir el nombre de monjos. El 1983, sabent-nos greu, vam haver de decidir de deixar l’Institut i tornar a Montserrat.
Quan arribes al monestir de Lerins?
Vaig venir a Lerins el 1996. Fa doncs 28 anys que visc en aquest monestir, fundat per Sant Honorat el 405. Actualment és el monestir més antic a Europa.
Però aquesta és una comunitat cistercenca
Lerins, fundat molt abans de sant Benet, va adoptar més tard la Regla de sant Benet, com tots els monestirs d’Europa. Després de la supressió del monestir a la revolució francesa, monjos cistercencs vinguts del monestir de Senanca el van fer reviure el 1869. L’ “orde monàstic”, a Orient i a Occident, en la seva llarga història de més de 17 segles ha conegut moltes vicissituds. A més cada monestir està marcat pel lloc i per la seva història. Però actualment entre tots els monestirs que segueixen la Regla de Sant Benet, agrupats en diferents ordes i congregacions, hi ha un mateix ideal de vida i molta relació.
I el fet d’estar en un illa?
És el que deia que cada monestir està marcat pel lloc. Evidentment la insularitat marca especialment aquest monestir. Quan Sant Honorat arriba amb els seus deixebles, aquesta petita illa els recorda d’alguna manera els deserts del primer monaquisme a Egipte. Encara ara això marca l’estil de vida monàstica que s’hi pot viure.
Qui pot venir en aquest monestir?
A l’illa només hi ha el monestir, amb una hostatgeria que pot acollir totes les persones que vulguin venir a viure-hi uns dies de recés. Però durant el dia tothom qui vulgui pot venir a l’illa. Sobretot quan fa bo veiem venir-hi moltes persones, i no solament per fruir del lloc, sinó per participar a les celebracions litúrgiques dels monjos. Els diumenges i les festes i no cal dir especialment en les grans solemnitats, l’església, petita comparada amb la de Montserrat, s’omple de persones que venen a participar a la celebració de l’eucaristia dels monjos.
Espero que aquestes paraules de Fra Bartomeu siguin una invitació per visitar o fer una estada a l’hostatgeria del monestir de Lerins. Convé recordar que només es pot accedir en vaixell i que el trajecte entre el port de Cannes i el petit moll de l’illa de Sant Honorat es converteix en un transit entre dos mons. Si et situes al darrera del vaixell, observes com, poc a poc, la ciutat i tot el que significa es va allunyant. En canvi, quan arribes a l’illa, t’adones, ràpidament, que hem entrat en un altre món on la natura i els conreus són els principals elements que configuren el paisatge. Ens endinsem en un
territori totalment auster, quasi despullat, on només hi ha dues grans edificacions: el monestir i un restaurant. Després ens apareixen diferents petites capelles disseminades per l’illa. Per tant, som en un espai que afavoreix la mirada interior, sense preses, sense publicitat o distraccions, només camins entre boscos i vinyes o resseguint la rocosa costa, algun banc on aturar-nos per contemplar el contrast entre la terra i el mar i res més. De ben segur que no cal res més per asserenar-nos i prendre consciència, des del silenci i envoltats de natura, del que realment som.
