Arran del setanta-cinquè aniversari del traspàs de l’arquitecte Josep Maria Jujol i Gibert (1879-1949), el Seminari de Patrimoni Sacre de la Fundació Joan Maragall dedicarà el dilluns 11 de novembre una sessió a l’homenatge i la revisió del llegat arquitectònic de Jujol en relació als seus edificis de temàtica sacra. Concepció Peig Ginabreda, entre d'altres, parlarà sobre Les fonts d’on beu l’obra sacra de Jujol. La Catedral de Mallorca i l’església de Vistabella. Ella és especialista en Patrimoni Arquitectònic i Artístic, i assessora de l’Associació “Amics de Jujol” des de 2023. L'Entrevistem per conèixer més sobre Jujol i el seu art sacre.
Com ha estat la teva trajectòria d’investigació sobre la identitat i evolució de l’arquitectura sacra?
Fa anys que vaig encetar una línia de recerca sobre El Mediterrani, patrimoni compartit que alhora se centrava a estudiar les invariants arquitectòniques i les ciutats al llarg del temps en aquesta regió natural. I, un dels punts de recerca de les invariants arquitectòniques se centrà en la casa i en els espais sagrats. He publicat diferents estudis sobre Santa Maria de Ripoll que posen en relleu el significat, funció i organització dels espais sagrats en els monestirs benedictins del s.X-XI, que obren nous horitzons més enllà de l’església monàstica. Així mateix, tinc diferents articles sobre com Gaudí i Jujol varen crear uns nous tipus de temples que són manifestació adequada de la fe viscuda en la nostra època contemporània, separant-se de la moda d’utilitzar revivals d’altres temps (gòtics, romànics o barrocs) a l’hora de construir esglésies.
L’església de Vistabella és una de les obres de temàtica sacra referents de Jujol. Què aporta aquesta església sobre la identitat i l’evolució de l’arquitectura sacra en l'àmbit mediterrani?
Vistabella va ser la primera església de planta que va construir Jujol i, segons el seu propi testimoni, va voler construir-la d’acord amb l’esperit dels constructors medievals de catedrals, però amb l’esperit que s’ha d’entendre, no segons les formes, ni les circumstàncies que són altres, per això la construcció és diferent. En l’àmbit Mediterrani hi ha una forta relació mil·lenària entre l’arquitectura i el seu entorn, no sols geogràfic sinó també cultural, que ha deixat obres molt reeixides, i empremtes profundes. Una d’aquestes és la importància de la il·luminació en temples i esglésies que sempre han acordat un màxim de sentit del sagrat amb un llenguatge estrictament arquitectònic, alguns cops, sense necessitat d'imaginaris narratius o simbòlics . Aquests aspectes són els que millor treballa Jujol a Vistabella, la il·luminació molt alta i majoritàriament natural, la creació d’un sol espai unitari que es desplega trinitàriament en tots els nivells; la disposició en diagonal del temple, etc.
Què ensenya a l’alumnat de Catalunya el documental Vistabella produït i dirigit per Lluís Campo Vidal? Per què el recomanaries a les escoles?
En realitat el documental va adreçat a tota classe de públic, el seu objectiu és que es pugui entendre que la fe es pot expressar plàsticament, materialment, que s’encarna en una cultura que alhora també s’expressa en l’obra no solament la fe, per això l’art sacre és per a tots. Per altra part, també ensenya una sèrie de valors que avui són importants i és bo divulgar-los, en una societat extremadament consumista, on tot es “utilitzar i llençar”. La lliçó que Jujol ens dona no tan sols de reciclar objectes que ja han tingut una vida finita, si no de redimir-los. Sí, Jujol fa quelcom més que reciclar, va més enllà, redimeix els objectes, objectes que havien tingut un ús humil, quotidià els fa lluir ara com veritables obres d’art en un àmbit diví, els converteix en un altra cosa. Així ens educa en aquesta trilogia de saber consumir-reciclar-redimir. I, alhora, fer que les coses conservin la seva pròpia identitat, defugir de la globalització de l’anonimat i de la uniformitat. Per altra part, Jujol ens ensenyà també el valor de compartir, de saber participar, integrar-se; en aquest projecte s’hi van involucrar tots els habitants de La Secuita.
Tant la basílica de la Sagrada Família de Gaudí a Barcelona com el Santuari de la Mare de Déu de Montferri són obres realitzades a posteriori del traspàs dels seus arquitectes. Els edificis que tenim ara són fidels al que van dissenyar Gaudí o Jujol? Hi ha algun tret en comú?
En el cas de Gaudí ell ja va expressar que no acabaria el temple de la Sagrada Família, que ho farien d’altres a la seva manera però seguint l'esperit i “la idea mare” amb què ell l’havia començat. I el que cal preguntar-se i examinar-se és sobre aquests aspectes; no tant de si ara hi ha aquestes solucions formals o aquestes altres. Cal preguntar-se: s’està acabant la Sagrada Família amb l’esperit, força i qualitat creativa de Gaudí ?, o bé, s’està acabant d'una manera estrictament logística i executiva? Pel que fa al santuari de la Mare de Déu de Montferri és diferent, per la qual cosa no es pot enfocar la situació amb els mateixos paràmetres. És un projecte molt interessant de Jujol on ell anava superant reptes sobre el que ell entenia per arquitectura sacra. Amb el seu tarannà de redimir era capaç de convertir un modest i popular santuari marià en una catedral o en un edifici que contenia tot l’esperit d’una catedral. Justament per aquesta manca de comprensió de l’obra, el seu coneixement, manteniment i acabament ha estat descuidat per la nostra política cultural i patrimonial amb les conseqüències que tots coneixem.
Jujol no pot desvincular-se de la seva relació amb Gaudí. Quina diries que és l’herència que rep de Gaudí i què aporta ell personalment?
Jujol fa una gran arquitectura amb encàrrecs modests, aquest és el seu gran valor. I convé profunditzar en aquest tipus d’arquitectura. El seu llenguatge arquitectònic és absolutament innovador, expressiu i viu, parteix de la mateixa vida, de la del propi arquitecte i de la vida que es desenvolupa al seu entorn, a la qual ell s’hi adapta. Jujol, ja sent estudiant a l’escola d’Arquitectura de Barcelona, sentia una gran admiració per Gaudí, la seva obra l’atreia d’una manera forta. És bo constatar que des del seu inici Gaudí considerà a Jujol com un col·laborador (no ajudant o deixeble), i això es mostra en les coses que li encarrega, i la confiança que diposita en ell, testimoniada per diverses persones i llocs. De vegades no parem en compte en un tret molt important en la forma de treballar de Gaudí, aquest confiava l’execució de les seves idees a d’altres, el que comportava que el resultat era degut no solament a Gaudí. Jujol va ser un col·laborador excepcional de Gaudí. Aquest es va adonar de seguida del gran potencial de Jujol, hi confià plenament des del principi. Jujol va ser un dels col·laboradors de Gaudí que millor va saber entendre i interpretar la seva proposta arquitectònica. Va saber plasmar o executar les idees de Gaudí de tal forma aquest es delia i s’admirava de les seves solucions; com per exemple els forjats del balcons o els cels rasos de Casa Milà, etc. L’obra de Gaudí va millorar amb la col·laboració de Jujol, i Jujol millorà com a arquitecte aprenent de les idees que Gaudí projectava en la seva arquitectura. Al capdavall, tot sumava i això és el que interessava a tots dos. Quan el 1914 Jujol va muntar el seu propi despatx d’arquitectura i treballà per compte propi, la seva obra era madura havia assumit l’esperit de la nova arquitectura proposat per Gaudí però amb un potencial propi per executar-lo. Així és capaç de fer el Teatre Metropol, casa Bofarull, Vistabella..., amb volada pròpia.
Finalment, Jujol va intervenir en moltes esglésies a Catalunya. Des del Baptisteri de la basílica de Santa Maria del Pi fins a l’església de Sant Antoni Abat de Vilanova i la Geltrú, per citar dos exemples. Quina intervenció de Jujol destacaries i per què mereix ser reconeguda?
A mi personalment no m’agraden les comparacions, Jujol quan feia qualsevol cosa hi posava tot el cor, anima, enginy, creativitat i ofici. Cadascuna de les obres o intervencions que va fer mostren el seu esperit arquitectònic i artístic independentment de les circumstàncies, lloc o importància de l’obra i aquest és el que em sembla que s’ha de saber reconèixer. No per no haver tingut grans o importants encàrrecs vol dir que no era un gran arquitecte, ho era i ho demostrà al redimir qualsevol d’aquests encàrrecs que has citat - vull fer aquí especial esment a l’ermita de Vallmoll-, i convertir-los en veritables obres que tenen una bellesa i que funcionen per acostar-nos i adreçar-nos a Déu o a la seva Mare.
