Sense fer massa soroll a la nostra església hi ha un bon teixit social. Gaudeix de bona salut. Cert que de tant en tant li arriba una grip i fins una pneumònia; però té un sistema immunologic molt potent, ben vitaminat i està en molt bones mans.
Algú estarà pensant: “però, no és com abans”. Cert, no és com abans, és millor que abans. No ens agradaria pas tornar al d’abans. No és el Regne de Déu qüestió de poder, de masses de gent, d’èxits i polítiques de sagristia i de domini. És molt millor ara, des de la llibertat, sense fer-se notar massa, molts cops contra corrent, quan la mà esquerra no sap gaire el què fa la dreta, en silenci, en recerca, per la pau, respectant els que no pensen igual, de forma senzilla... mirant de que com deia Chesterton al entrar a l’església no ens trèiem el cap amb el capell.
Què se’n treu de les lamentacions ? Què se’n treu d’escrutar als altres per criticar-los ? Els profetes de calamitats es troben molt sols, han fet un filtre de la pròpia consciència que els neguiteja: tot va malament, és un desastre, on anirem a parar... i vinga... van omplint planes de vinagre.
L’Esperit de Jesús porta la pau, la serenitat, la misericòrdia, el silenci, la reconciliació, l’esperança. És l’Esperit de la bondat, de l’amor, de la veritat. Ell és el que guia la nostra església.
