Fa poc visitava a una persona molt propera que estava enllitada en un gran hospital de Barcelona. Feia dies que hi era. Les habitacions són dobles i havien anat passant moltes persones. La majoria gent gran. La meva germana em comentava: “hi ha molt de dolor amagat entre la gent gran”.
És cert, hi ha un dolor amagat que no surt a cap diari, ni se’n parla quasi mai. Ferides fondes , més enllà del patiment físic. Amagat i molts cops dissimulat. No sols en les cambres dels hospitals, arreu, com un crit silenciós de protesta per abandonament, marginació, soledat , gana i l’angoixa de repartir la petita paga entre els familiars que han retornat a casa amb les mans buides, per causa d’un pervers i esgarrifós atur.
És com si estiguéssim vivint una guerra silenciosa en mig d’un ambient aparentment normal. Molta gent que passa gana. Un % d’infants mal alimentats, pensions mínimes per mantenir una família, angoixes, paraules dures , trencaments, cases derruïdes, una victòria de la mort en mig de les rebaixes, els sopars inacabables i la corrupció omnipresent.
Si visquéssim en els temps de la cultura clàssica, en una ciutat de l’antiga Grècia podríem dir que els deus del olimp s’estan divertint a costa dels humans. Però avui fem una lectura diferent. Hi ha unes perverses estructures a la nostra societat que si no són controlades democràticament pel poble, pels treballadors i els que porten el pa a la casa,... seguint el seu dinamisme ultra lliberal són portadores de mort per tal de saciar la fam infinita de poder i del diner. La doctrina social de l’Església repetidament les ha qualificat com “estructures de pecat”.
Cada dia noves veus i noves accions desvetllen una societat anestesiada. En general són gestos carregats de compassió, d’aquell “no hi ha dret” que fa moure capacitats, que neixen d’una fe fonda i d’una promesa. Aquests dolor amagat demana ser amorosit, acompanyar, desterrat en el possible, per esdevenir un senyal d’un món nou que està venint en mig d’un dolorós part.
