Transparència i protestantisme
Si analitzem el darrer informe sobre transparència internacional ràpidament ens adonarem de la correlació que existeix entre transparència, és a dir: comportament social ètic, i protestantisme.
Els 10 primers països de la taula tots són d’arrel protestant:
Dinamarca 91 punts
Finlàndia 90 punts
Suècia 89 punts
Nova Zelanda 88 punts
Holanda 87 punts
Noruega 87 punts
Suïssa 86 punts
Canadà 83 punts
Regne Unit 81 punts
Alemanya 81 punts
Fins i tot avui en dia, quan la pràctica religiosa en la part europea de la llista ja no és la que era, l’ètica social es manté en uns nivells més que admirables en tots aquests països.
Però no és suficient remarcar el que s’ha dit, sinó preguntar-nos com arriben fins a aquest punt.
Per a mi, la clau de l’èxit la trobem en el fet que l’ètica protestant no és impositiva socialment parlant, sinó que es planteja en l’àmbit de la responsabilitat personal i de l’expectativa social.
La gent es comporta tal i com s’ha de comportar no perquè hi hagi una llei que l’obligui a fer-ho, sinó perquè personalment creu que és el que cal fer i perquè la resta de la societat ho espera.
No hi ha l’imperatiu legal: estic obligat a fer-ho.
Hi ha l’imperatiu social: si estic on sóc, s’espera que em comporti d’una determinada manera i no pas d’una altra.
I, lògicament, em comporto com m’haig de comportar.
Aquesta és la mentalitat protestant.
I si faig una malifeta, dimiteixo.
Ningú em demana que dimiteixi.
Sóc jo qui dimiteixo si no he assolit la meva pròpia expectativa.
I si dimiteixo, per no haver-ho fet del tot bé, no és el final de la meva vida professional. Tinc una segona i una tercera oportunitat, si cal.
Perquè el resultat d’una ètica social responsable és una societat on el perdó i el néixer de nou són una porta permanentment oberta a qui es comporta com s’espera que cal comportar-se.
Tal volta en podríem aprendre alguna lliçó, no?
