Fa uns dies vaig llegir un titular que em va fer pensar.
Deia així: Un de cada 5 espanyols robaria si estigués segur de no ser descobert.
Diuen els experts que els nens i nenes aprenen a saber diferenciar què cal fer i què no cal fer entre els 3 i els 6 anys de la seva/nostra vida.
Què ens està passant?
Si la dada estadística és certa, i no tenim raons per dubtar-ne, hi ha alguna cosa que està fallant no només en el sistema educatiu dels més petits, sinó que el que està fallant són les famílies.
I si volem, ho podem acotar més encara: està fallant l’ètica de les famílies i en les famílies.
Que un 20% de la nostra població tingui com a legítim el robatori no és normal.
Però encara és menys normal que famílies i educadores i educadors no es plantegin aquesta qüestió com un repte a resoldre.
La nostra societat està entrant en una situació d’ètica minvant.
Quan fem de l’excepció la norma, quan hi ha massa gent que està disposada a trencar la norma o, pitjor encara, quan ni tan sols s’entén el criteri com a norma, tenim un problema de cohesió social.
Ho podem abastar des del punt de vista que es vulgui: des del punt de vista sociològic, des del punt de vista ètic, des del punt de vista religiós o des del punt de vista filosòfic.
Les mirades podem ser moltes i, segurament, la majoria poden aportar llum a una situació tan preocupant com la denunciada.
Podem fer tot això i, segurament, molt més.
El que no podem fer és quedar-nos com a observadors i pensar que la situació res té a veure amb nosaltres.
Seria un error imperdonable.
L’única cosa que aconseguirem, si no actuem, serà incrementar el gruix del problema, tal i com ha passat fins ara.
