D’aquesta manera definia l’escriptor Màrius Serra, la Pilarín Bayés, una dona admirable i alhora, senzilla. I Òscar Dalmau reblava el clau, afirmant que a la Pilarín, “sempre l’he vist somrient”. I és que el documental de TV3, La Pilarín, de Dani Feixas, el 22 de març passat, dedicat a aquesta gran ninotaire, ens va emocionar a molts. La senzillesa, la joia i la simpatia de la Pilarín, valien més que cent homilies de mossens. Enmig d’un món insolidari i ple d’odis, les paraules de la Pilarín, nascudes d’un cor net, i la seva mirada d’infant, amb uns ulls transparents i confiats, ens van fer molt de bé, ens van omplir d’esperança i ens van reconciliar amb la humanitat.
Enmig de tantes ruptures familiars, la Pilarín, una dona creient, recordava el seu marit, ja difunt, amb gratitud: "L’enyoro molt” i donava gràcies pel fet d’haver envellit plegats tots dos, com una “cosa bonica”. Dona de fe, la Pilarín deia que la mort del seu marit va ser “una despedida alegre” i que aquell comiat, “em va donar més pau que pena”. Per això la Pilarín feia memòria de Sant Francesc, quan ens recordava que “la mort és una germana amiga”.
Però a més de ser una dona de fe, la Pilarín, “és la dona més solidària que conec”, es deia d’ella al documental. I encara, la humilitat d’aquesta gran dona, fins al punt que quan alguns detractors seus l’han menyspreat, i quan algú ha gosat dir que els seus dibuixos són un art “menor”, ella, que, amb senzillesa, es considera només una ninotaire, deia: “A mi no m’ofenia”. I lluny d’enorgullir-se pels seus 1000 llibres publicats, afirmava: “A mi tant me fa ser major o menor”.
Pels anys que ja té, deia amb tota naturalitat: “Hem d’acceptar el fet de fer-nos grans” i davant la possibilitat de deixar de dibuixar, afirmava sense cap mena de recança: “Penso que m’ho he de plantejar amb humilitat. Seria bonic saber-ho deixar”, ja que “em sabria greu passar-me de voltes”.
Dona creient, una filla seva deia: “A mi la figura de Jesús, la meva mare me l’ha descobert molt” i per això afirmava també de la Pilarín, que “és una de les cristianes més autèntiques que conec, molt compassiva, que intenta ajudar, intenta fer el bé”. A més, i malgrat que, als anys seixanta i setanta, no estava de moda entre els intel·lectuals anar a missa (i dir-ho, com va fer ella mateix al documental), la Pilarín deia: “Si puc hi vaig cada dia”, però no “com una obligació. Ho sento com un privilegi que tinc”.
Però el que, de segur, ens va emocionar més, va ser quan referint-se als seus fills, que, per dir-ho així, no són de missa, la Pilarín ens recordava quan els deia: “No cal que tu creguis en Déu; el més important és que Déu cregui en tu i Déu hi creu, en la gent”. Per això, en la seva bondat, afirmava dels qui tenen un cor bo, encara que no vagin a missa: “Trobo que a aquesta gent, Déu se’ls mira amb molts bons ulls”, com el Pare de la paràbola, que va acollir amb amor el fill que retornà a casa.
En un món postmodern, on només hi compta l’eficàcia i l’eficiència, la mirada neta, el somriure sincer i la tendresa de la Pilarín, ens mostren que, com deia Pascal, “el cor té raons que la raó desconeix”. I per això la bellesa dels dibuixos de la Pilarín, sempre amb el somriure als llavis, arriben als menuts i també als grans.
Dona compromesa amb els Drets Humans i amb una Catalunya independent, que amb valentia mai no s’amaga de dir el que pensa, a la Pilarín li escauen molt bé aquells versos de la cançó, “T’he conegut sempre igual”, de Raimon: “Els cabells blancs, la bondat a la cara, els llavis fins, dibuixant un somriure”.
I és que la Pilarín, una cristiana de veritat, amb els seus bellíssims dibuixos i amb la seva tendresa i calidesa humana, ens és testimoni d’alegria i d’esperança, enmig de tants neguits i de tantes baralles. Per això les seves paraules i el seu testimoniatge de dona creient i solidària, ens fan més bé que cent homilies de mossens.
La Pilarín és una dona decidida, treballadora i feminista, que podem descobrir darrere de les històries del seus dibuixos, tan entranyables.
“Déu hi creu en la gent”, ens deia la Pilarín en aquest documental. I és aquesta ninotaire que ens mostra, amb el seu somriure i la seva tendresa, la bondat d’aquest Déu que mira els homes “amb molts bons ulls”.