Parròquies i consultes

Ja sé que el que diré ara està mal vist, i no conec ningú que ho hagi defensat públicament, però he de dit que comparteixo plenament el criteri del Bisbat de Barcelona segons el qual es demana que no se cedeixin locals religiosos per celebrar les 'consultes' independentistes d'aquest diumenge a la ciutat comtal (vegeu notícia). No és el primer bisbat català que ho fa i la seva decisió ha provocat les ires dels organitzadors i de l'exèrcit mediàtic al seu favor, ridiculitzant de nou els nostres bisbes titllant-los dels tòpics habituals.

Prenc, però, un article del sempre sensat Oriol Domingo, del seu bloc a La Vanguardia i publicat a CatalunyaReligio.cat), com a exemple de la distorsió amb la que es parlen aquestes qüestions. En primer lloc, s'obvia que l'independentisme és una opció política. Ho és dividida en diversos partits, però una opció al cap i a la fi fruit d'una ideologia que parteix d'una hipòtesi molt elemental: Catalunya seria molt millor si fos independent d'Espanya. En un país democràtic com el nostre és perfectament legítim que s'expressi aquesta ideologia i que ho facin totes les altres, fent consultes, costellades, mítings, flashmobs o focs de camp.

La pregunta és si l'Església, també en un estat democràtic (no pas en una dictadura, on és legítim i lloable que s'aculli els perseguits, com féu l'Església catalana), ha de ser seu (gratuïta, per més inri) d'una determinada opció política. M'ho vaig plantejar fa uns mesos, a Mataró, quan la meva parròquia va cedir uns locals als organitzadors d'una consulta com aquestes. És cert, no vaig fer res i ni tan sols ho vaig comentar al rector, probablement per mandra o per prudència (a la meva ciutat hi tinc un càrrec públic i crec que hi ha coses que no es poden fer), però em vaig sentir molt incòmode. La meva opció política, per exemple, obtindria durant quinze dies l'ús d'un local parroquial per fer una de les seves campanyes? Diu Domingo que "una parroquia abierta a la pluralidad social no es una parroquia partidista". Però és obvi que a les altres opcions polítiques no ens prestaran cap local per reivindicar les nostres demandes, jo que sé, perquè s'investigui si CDC es va beneficiar del Palau de la Música, o per demanar que no es tregui l'impost de successions als rics o perquè es faci d'una vegada la Ronda de Mataró, posem per cas. És més legítim demanar la independència que aquestes altres causes que jo trobo justes i que -segurament- altres parroquians trobaran inconvenients? O, mirem-ho d'una altra manera: com veuríem que a les nostres parròquies s'organitzessin actes d'opcions polítiques que, com fa l'ultra dreta espanyola, pretenen desallotjar el Govern de torn per les seves preteses polítiques anti-cristianes?

Diu Domingo també "¿Por qué, entonces, una Universidad pública ha de admitir una capilla para celebrar misa, por ejemplo, en la facultad de Económicas cuando hay tantos templos en Barcelona?", quan és obvi que no és el mateix. L'existència de llocs de culte, per raons històriques, en edificis públics, en tot cas, seria compatible amb el préstec de locals parroquials per usos públics, com es fa a les eleccions o en un referèndum (amb totes les garanties constitucionals), o amb els cicles de música, o amb debats polítics, per què no? En això es mostra la pluralitat social i es basa la neutralitat que hauria de tenir una Església sovint massa castigada pels seus partidismes. I com millor es defensa la pròpia tesi de Domingo que "la comunidad cristiana mantiene una misma fe aunque los cristianos defiendan posturas políticas distintas y voten de manera diferente". Però l'ús privatiu d'una opció que (a diferència de les religioses) entra en legítima competència amb altres opcions crec que és absolutament desaconsellable.

Les altres opcions, quan fem campanyes, lloguem els locals, utilitzem els qque diu la Junta Electoral en campanya i restem subjectes al Tribunal de Comptes. Crec que és això el que cal fer.