Ningú no sap massa bé què va originar la creació d'aquest estrany artefacte, segurament ja en el Neolític com demostren les troballes arqueològiques a Galícia. Diuen que potser pretenien conèixer el trajecte de les estrelles, és a dir, de comprendre el cel. Dèdal, refugiat a Creta, inclou el laberint entre els seus múltiples invents, que permet a Teseu d'abatre el Minotaure (salvant-se també pel fil d'Ariadna), però on el propi constructor hi és confinat, fugint amb un nou artilugi que no evita la mort del seu fill, Ícar. Però n'hi ha arreu, a l'Edat Antiga de la nostra civilització: els egipcis, els etruscos, els grecs. Les cultures celta, germànica i romànica enllacen la simbologia de la creu amb aquests accessos entre protectors cel centre (M. Eliade) o -pel contrari- allunyadors i creadors de l'inconscient (P. Diel). Fascina els constructors de catedrals (en algunes, especialment al Nord de França, encara se'n conserven a les naus centrals) i sembla que inspiri els urbanitzadors medievals, on encara avui podem experimentar-hi sensacions laberíntiques. Fa un gir al Reneixement, amb la perspectiva i més tard, amb els girs que no duen enlloc. I l'home modern, gràcies a la proposta del Romanticisme (Piranesi, Escher), reviscola els laberints a l'hora d'expressar el seu desordre intern, la presó diabòlica de l'home, la seva angoixa tancada front el món obert, etc. I així fins avui, on diverses expressions artístiques ens proposen veure, fins i tot viure, aquesta experiència: parlo dels jardins amb laberint (Horta), de la literatura (Kafka, Eco, Dürrenmat) o del cinema (Kubrik, Welles...), per exemple.
Article per a la revista Valors (setembre 2010)
Per Laberints és una exposició del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB, Montalegre 5, Barcelona) oberta fins el proper 9 de gener.
Foto: Laberint d'Horta, Barcelona, per Camil.
