A continuació teniu una selecció d'entrades que he publicat amb motiu de la festa major de la meva ciutat, Mataró, al digital Capgròs i al meu bloc personal. Disculpeu que sigui tan llarg i alguna clau excessivament local.
1. La Barram (10.7.2012)
https://www.youtube.com/embed/ys1FyMqqs4M
Rafael Argullol explica al seu darrer llibre (Visión desde el fondo del mar, Ed. Acantilado, Barcelona 2010) una conversa amb el músic Frederic Mompou. Mompou atribuïa el seu amor a la música a un avi reparador de campanes, instruments que "s'escolten amb l'oïda, amb els budells i amb l'ànima", deia. Argullol comença així un bell capítol sobre el toc de campana (pp. 851 i ss.). Segons el filòsof, el toc de campana no mesura el temps des de la vida sinó que compta el temps que ens queda fins a la mort, de manera que és un toc de celebració, no de medició. De fet, diu "la campana fou concebuda per la celebració, i també per l'alerta i el dol". L'actitud contrària, la de la medició, la interpreta com l'instrument de control burocràtic de les nostres vides, a mans sempre d'intermediaris sospitosos. Curiosament, és la mort la que ens fa veure el canvi de perspectiva del temps. "Descoberts la mort i el seu proxeneta, el temps, hauríem d'optar entre mesurar o celebrar els nostre sinstants. El temor, l'obsessió i l'estupidesa ens han inclinat cap a la medició". Així, el so de campanes, celebratiu, "és un so que travessa els segles per unir-me als milers d'avantpassats. ¿Quina importància té qui foren i com van der aquests homes? El repicar de les campanes ens fa semblants", diu.
1.2 El nostre cosmos
2. La festa dels exclosos (27.7.2012)
Demà, l'endemà del dia de Les Santes, dia de concerts tranquils i cercaviles familiars, és el que la tradició ha reservat per a la visita dels gegants i les figures a la Residència Municipal de Sant Josep, molt a prop de l'Ajuntament, un espai que, quan va remodelar-se, els que ara manen deien que no feia per una residència de vells. Un lloc, doncs, on alguns 'benpensats' hi volen instal·lar l'oblit, on s'hi vol avançar la pau dels cementiris, on hi trobem el nostre rostre "després de la festa". Ara hi ha més residències d'ancians, a Mataró, i potser tocaria repassar-les totes si es vol fer bé... però no em desagrada gens aquest caràcter simbòlic que la festa atorga als ancians.
3. Les noves devocions (28.7.2012)
Fa un parell de setmanes, el setmanari El Tot Mataró publicava un interessant resum sobre l'origen de la nostra festa major. El signa l'Eloi Sivilla, que ha anat publicant una sèrie de reportatges sobre la història local molt amens, complets i diria que imprescindibles. A mi m'han agradat molt i també m'ha agradat que un gratuït, entre els anuncis i l'actualitat, hi hagi un lloc digne per a la història local, amb articles, com deia, molt ben fets.
"La festa", diu l'article "va començar com un acte religiós de caire privat el 26 de juliol de l’any 1682 i la devoció per Santa Juliana i Santa Semproniana anirà arrelant entre els mataronins que al llarg dels anys i dels segles aniran transformant la festa fins a convertir-la en la que és ara". L'article repassa quines eren les festes locals d'aleshores, en quin context se situava Mataró i de quina manera conviuen l'ideal barroc (representat per la devoció a les restes adquirides de sant Desideri) i el nou paradigma romàntic (que vénen a exemplificar les Santes i el seu historicisme), fins que s'institueix per votació popular el patronatge local de les dues patrícies romanes que la tradició situa nascudes en un carrer molt concret de la vella Iluro. El patronatge fou instituït ja ben entrat el segle XIX, després del primer tren (ergo en plena expansió industrial de la ciutat), després d'una autèntica fal·lera per recuperar-ne les despulles i de celebrar-ne oficis i processons.
Avui que s'acaben Les Santes m'agradaria recomanar-vos un recent article [aquí] del bloc d'en Bienve Moya on, a partir de la festivitat de sant Abdó i sant Senén, sant Nin i sant Non com en diuen, que se celebra demà, reflexiona sobre les devocions duals. Allà hi diu:
No és estranya a la cultura cristiana, hereva de la romana i de la grega, la santificació i veneració de germans, com a bessons, o bé coma a companys. Veneració que atorgaria a les bessonades condició de dualitat. Una antiga tradició ideològica voldria que l’home posseís dues maneres de ser, inclús dues ànimes, una d’animal i una altra d’espiritual. En la mitologia grecoromana aquesta condició s’exemplifica amb el mite dels Dioscurs, ambdós fills de Zeus i de Leda, més un pare mortal, Tindàreu. D’aquest unió nasqueren Càstor i Hel·lena, i Pòl·lux, i Clitemnestra, que posseïen les condicions dels pares, la divina i la mortal. A part de la dualitat portada a la santedat: Cosme i Damià, els companys Hermenter (Medí) i Celdoni, i d’altres, aquesta creença ha arribar fins els nostres dies amb la novel·la de Robert Louis Stevenson, Dr. Jelyll i Mr Hide.
El cert és que no recordo que ningú hai reflexionat sobre el fet dual de la devoció mataronina, tot i que diu molt sobre el nostre caràcter de nedar i guardar la roba, del "seny imprescindible i la rauxa necessària" (Baron dixit), de la distribució de classes socials a cada vorera de la Riera, de la sobrietat de la façana de les cases i l'abundància del seu interior (Cuyàs dixit) o de jugar hàbilment -i amb quartos- amb els dos bàndols de la Guerra de Successió per estalviar-nos molts dels seus mals (Giménez dixit). Encara avui, d'això darrer, en tenim testimonis en alguns panys de portes antigues, on alguns reprodueixen la flor de lis borbònica i els altres, potser al costat, les dues àligues del candidat austríac.
Tornem al text de Moya, que recull la tradició platònica de la dualitat de la persona: bé cos i ànima, bé espiritual o animal -com diu ell-, bé racional i mítica, bé real i ideal, bé psíquica i física, bé ying i yan... Dualitat que portaríem fins a la representació de les nostres devocions i mites i que ja expressa de quina manera una sense l'altra són inútils. També és cert, però, que -amb Nietzsche però no tan sols amb ell- hi ha tota una altra tradició filosòfica que es resisteix a la dualització. En primer lloc, perquè, posats a fer, segurament trobarem més de 'dues ànimes' (i no parlo del PSC, encara que segur que li passa el mateix) en cadascú, o de tres, com teoritzava Freud. En segon lloc, perquè les nostres característiques, diguem-ho així, són indissociables.
La meva condició 'animal' influeix i determina la meva cultura i viceversa, que alhora es veu interrompuda per la meva psique insondable o per un estímul imprevist, que alhora descobreix parts de mi que ignoro -i que semblen vastíssimes, fora de mi- on hi arribo potser per un fet o per una persona que impacta ben endins des d'enfora. I alhora moltes coses més que no fan exactament dual la nostra personalitat i que es reivindica integralment. "Estima'm com sóc", sembla dir-nos aquest altre corrent, "no com idealment te m'imagines", conscient que aquesta iedalització pot ser idolàtrica o fòbica.
En qualsevol cas, ja m'enteneu. El caràcter mataroní no es conformava amb un sant, en una sola direcció, i va apostar per l'ambigüitat femenina de Juliana i Semproniana a la que convoquem sempre que cal, com un etern retorn.
