Civitas fracta

Soc dels que van acollir amb entusiasme la concentració de les set parròquies de Mataró en dues unitats pastorals més o menys dividides pel mig. Un any més tard, penso que potser caldria anar una mica més lluny i concentrar-ho en una de sola. M'hi ha fet pensar la intenció, encara no consumada, de canviar de bàndol la parròquia de l'Esperança, que abasta els barris de Rocafonda (sí, el de Yamine Lamal) i els Molins. Cosa una mica absurda perquè això no passa amb la de Sant Pau, al barri del Palau, de característiques molt similars als dos citats, si bé n'abasta una mica més enllà del barri tot i ser més petita.

Pels que no sigueu de Mataró, que m'haureu de perdonar la lata d'avui, les característiques socials, econòmiques i polítiques varien entre el Centre i l'Eixample i tota la resta, amb petits barris limítrofs més barrejats. L'obsessió de totes les forces democràtiques és la de reduir les diferències, almenys des del tardofranquisme, que és quan es van poblar aquests barris. D'aquí venen, ja en democràcia, polítiques urbanístiques per enllaçar-los, equipaments i parcs per servir-los millor i altres polítiques socials que han millorat notablement la vida dels barris (polítiques estroncades, per cert, amb la desaparició de la Llei de Barris del govern Maragall quan va entrar Artur Mas). Sobretot a Cerdanyola (gran barri de l'Oest) i a Rocafonda i el Palau (a l'Est), la substitució d'una part important de la seva població, provinent sobretot del Sud d'Espanya, per població immigrada del Magrib (que s'intensifica amb el segon govern Aznar) i les seves conseqüències culturals, econòmiques i de tot tipus, aporta noves necessitats i complexitats. I diferències amb el casc urbà central. L'adscripció d'aquesta parròquia al "totum revolutum" dels barris, com us podeu imaginar, abunda en aquesta direcció. Els motius, que me'ls imagino, no són pastorals, en tot cas. Així que tindrem una unitat pastoral del "Mataró de tota la vida" (MTV diuen els graciosos), que es fa dir "Mataró Mar" (un altre vici: les marques), i una segona amb els "xarnegos i els moros", com diu un senyor que conec que no té massa miraments. Fantàstic.

En un període de l'edat mitjana, Mataró tenia el nom de Civitas Fracta (ciutat trencada), que va evolucionar a Ciutat Freta quan ja parlàvem en català del tot. El periodista  Josep Maria Huertas Claveria, el 1968, publicava al setmanari Tele/Estel un article titulat “Mataró, ciutat trencada” sobre les angoixes de les diferències entre barris que havia significat la reindustrialització d'aquella època. I ja feia notar la necessitat de fer un projecte comú de ciutat. Un relat, que es diu ara. Però no un cuentu. Reurbanitzar, dotar de serveis de tot tipus (a finals dels setanta encara hi havia mancança d'aigua a Rocafonda), eliminar el barraquisme, escolaritzar, etc. Per sort, no som allà. Però el risc de ruptura hi és.

L'Església catòlica, institució d'unitat

De fet, Catalunya ha viscut l'última dècada un risc, tota ella, de ruptura. Els seus inductors i els sectors socials on descansen no en parlen mai, segurament perquè no ho han viscut així. Ells ho vivien com una festa. Però han perillat els consensos bàsics amb els que hem construït la Catalunya contemporània. Sobretot amb l'apropiació simbòlica dels trets nacionals: la llengua, la pertinença, els lligams amb altres realitats nacionals... Una de les coses que més hem trobat a faltar són institucions comunes, espais on uns i altres puguem conviure (o suportar-nos) des d'un cert comú denominador. El Barça o TV3, tot i que es pot arreglar, han tingut un biaix, per posar un exemple. Hi ha molt poc més. Per afrontar els temps que venen, en calen.

Un dels pilars d'aquesta idea, de ser a tot arreu de Catalunya capil·larment, és l'Església catòlica, encara avui. Que, per no haver fet aquest biaix ha estat atacada, especialment en la figura del cardenal Omella, per qui demano un fort aplaudiment. Per més petit i insignificant que sembli, aquesta decisió sobre la parròquia de l'Esperança és un pas enrere. No ens barrejarem, els uns i els altres, quan haguem de fer activitats pastorals. Si ja costa que moltes parròquies participin en projectes conjunts (com l'Escola de Teologia, el programa televisiu Creure Avui o la Missa e les Santes, d'aquí a dues setmanes), em sembla que la tendència serà que encara costi més, si aquests projectes viuen dins de les muralles.

Em va entusiasmar, deia al principi, el cop de timó de l'arquebisbat per redimensionar l'església local a l'època que som i a la que ve. Amb comunitats més petites, cal tenir menys estructures, unificades i reduïdes, i centrar-se més en el valor que aporten les primeres. Amb menys capellans, cal potenciar el paper dels laics i deixar-se del rector-centrisme. Tenim temples amplis com els que tenim, i buits de misses (a la Basílica de Santa Maria n'han emprès una reducció radical). No seria descabellat pensar en com poden ser més útils a la ciutat i els barris on són, explorant més a fons el rol de dinamitzador cultural que ja tenen, per exemple.  O especialitzar les parròquies en es àmbits de l'Església en els quals caldrà recolzar el que hi ha (que està molt bé) si no volem morir d'inanició: l'espiritualitat, la tradició, l'acció social, la formació o la comunicació, posem. 

Però els cristians mataronins ens hem de conèixer més, de barrejar més. Entre nosaltres i amb els veïns. Fer entre nosaltres el que, en teoria, volem pel Regne. De manera que amb una sola unitat pastoral ja faríem. I deixarem de tenir la temptació de ruptura, d'exclusió, escrita al nostre nom antic. Que esborrarem per sempre.