Fa pocs díes va sortir la notícia: Càritas de Barcelona s’havia venut patrimoni immobilari per valor de 2 milions d’euros per a poder atendre les demandes creixents de persones en situacions límits.
I penso: no és la funció social l’única justificació dels béns de l’Església? I mirant des dels “sants pares” fins a ciutadans actuals, del carrer, trobo que és, justament, l’argument que es dóna envers els béns immobles de l’estructura eclesial.
Sé que no es pot fer un judici simplista i que un patrimoni és la garantía de continuïtat de cara una acció social. Tanmateix no puc acceptar la quantitat d’edificis propietat de bisbats i congregacions religioses que están buits i sense utilizació… Si és cert que están classificats com a “equipaments” no és menys cert que la seva inactivitat “clama al cel”.
No será aquesta situació que vivim una oportunitat d’or pels seguidors de Jesús de Natzaret de desprendre’ns dels bens inactius i superflus?
Em consta que alguns joves no s’apunten a alguns ordes religioses (entre elles la Companyia de Jesús) perquè ens veuen amb massa “coixins” econòmics (propietats, seguretat económica), lluny de l’escassetat de molta gent que viu el dia a dia, amb una veritable pobresa…
Magnifica ocasió per a tornar als “origens” de la comunitat cristiana (bens en comú) així com d’algunes ordes religioses, que volien viure com els pobres de l’època.
Jesús Lanao
