A continuació reproduïm, íntegra, la presentació que féu Joan Martí i Castell de l'obra de Mn. Josep Gil Ribas Història del pensament cristià, de 4 volums, que ha publicat recentment l'editorial Cossetània.
_______________________
PRESENTACIÓ DELS VOLUMS 4, 6, 9 I 10 DE L'OBRA Història del pensament cristià DE JOSEP GIL I RIBAS. COSSETÀNIA EDICIONS. COL·LECCIÓ "HISTÒRIA DEL PENSAMENT CRISTIÀ". NOVEMBRE DE 2010.
Per Joan Martí i Castell
Dimarts dia 5 d'abril
Museu d'Art Modern
Diputació de Tarragona
19,30 h
Bon vespre a tothom.
President de la Diputació de Tarragona;
Mossèn Josep Gil, autor de l’obra que presentem;
Senyores i senyors;
Companys i amics,
En primer lloc, vull agrair la confiança que m'ha fet l'autor dels volums de l'obra que presentem, Mossèn Josep Gil i Ribas, a demanar-me que en volgués parlar. Per a mi és un honor.
Haver tingut l'oportunitat de llegir en primícia els volums que obren i tanquen per si mateixos una col·lecció ha estat un privilegi impagable. L'obra de Josep Gil és literalment magna, insòlita, extraordinària.
Hem d'entendre el concepte 'cristianisme' com el conjunt de les esglésies que es consideren seguidores de Jesús de Nazaret, fonament de la seva confessió de fe. Sorgeix d'un grup de creients en la resurrecció de Crist. Hi ha una relació ambivalent gens fàcil d'explicar amb el judaisme. Com a fe, el cristianisme no es basa tant en especulacions filosoficoreligioses, com en fets històrics esdevinguts per a la salvació dels homes. Per tant, té un caràcter marcadament social. En la seva generalització, s'ha volgut barrejar amb costums, tradicions i creences clarament distants, propis de la religiositat pagana i fins i tot de la superstició. Hi ha tres grans famílies cristianes, que es diferencien sia pel dogmatisme que les caracteritza, sia per la disciplina pràctica que imposen: la catòlica, l'ortodoxa i la protestant. El cristianisme, entès com a productor cultural, s'ha reflectit especialment en l'art i en el pensament, particularment en l'escolàstica. Sociològicament, és una de les tres religions majoritàries.
Al marge del que és exclusivament el pensament cristià, com que Josep Gil és conscient que la realitat cal entendre-la epistemològicament com un tot compacte, ens presenta una anàlisi del pensament en general, cristià i no cristià; feia molt de temps que jo no havia tingut ocasió de llegir uns resultats de recerca tan ambiciosos i tan encertats. La història d'un pensament universal i incident com el cristià en aquesta obra acaba essent la història de la cultura, de les arts, de la política, de l'economia, de la moral i l'ètica. És un estudi excepcional en aquest sentit. En un altre sentit, la visió personal que hi aporta Josep Gil defuig els esquemes més tradicionals, també els més prestigiosos, i en planteja de nous, des d'unes perspectives del tot inèdites. Al meu entendre, és de justícia declarar d'antuvi la condició global d’aquesta producció: és una obra mestra, i, doncs, també magistral; rotundament, sense pal·liatius. I aquesta qualificació supera la coincidència o no, l'acord o el desacord ideològics dels destinataris.
La meva capacitat de síntesi no em permet reduir al temps discrecional de què disposo la presentació del cabal esplèndid de metapensament, és a dir, de pensament sobre el pensament, que és el treball de Josep Gil. Allò de què els parlaré és una part ínfima de la tasca ingent, impressionant, que ha fet. Per recomanació de l'autor, em centraré solament en els dos darrers volums.
Els resultats de la seva investigació són d'interès per a tothom. Se situa en el marc de la vida i la història religioses, certament, i en això el títol no enganya. Ara, la metodologia i el tarannà intel·lectual de l'autor fan que superin aquest terreny.
Josep Gil escriu des de la distància convenient sia de la demagògia fàcil o de la bonesa estèril, sia de la intransigència presumptuosa i poc amable. Per a ell ser un pensador modern no vol dir jugar frívolament amb les essències dels corrents o moviments de tota mena. Renegar de res per a fer-se proper és una tècnica massa estesa, que embastardeix la intel·ligència i les relacions humanes. S'estigui o no d'acord amb qualsevol escola del pensament, no és admissible la trampa d'eximir-la dels elements complexos o conflictius, d'obviar-los per a aconseguir un major seguiment o una major audiència.
El pensament cristià, com qualsevol altre, és el que és. Amb clarobscurs. Amb episodis difícils de justificar o fins i tot injustificables. No és legítim ni intel·lectualment honrat despullar-lo de les ombres i mostrar-ne solament la llum, ni que sigui per a estalviar patiments als creients. Mossèn Gil prefereix la incomoditat de la contradicció, de tot allò que genera perplexitat, que no pas fer-nos fer un viatge feliç, sense sotragades. No es proposa de vendre ideologia; explica, analitza, interpreta i conclou a partir d'una competència sòlida. Li és igual si el resultat final encaixa bé o malament en les consciències dels lectors.
El marc cronològic en què es mouen els dos volums està delimitat pel final de la Primera Guerra Mundial i les darreries dels anys 90.
Religió, fe, pensament, actitud, pràctica vital… Tot això, i potser més coses, és el cristianisme. Constitueix una cultura dominant en el continent europeu. Als nostres dies ha entrat en un període de crisi profunda davant l'explosió ideològica d'altres religions i creences, però no podem dir encara que hagi minvat significativament la seva potència. Hem d'admetre que se les ha de tenir competitivament amb altres propostes de visions del món que han surat impetuosament en els darrers decennis. El cristianisme ha entrat en un debat difícil al qual no estava gens habituat i del qual pot sortir-ne il·lès, però també tocat.
És molt d'agrair la separació intel·ligent i peculiar que Josep Gil fa del pensament cristià diguem-ne oficial i teològic, del pensament laic, el qual, potser abusivament, estalvia les qüestions metafísiques. I encara que li dolguin, no silencia les relacions interessades amb les superestructures dels poders politicoeconòmics establerts.
El dogma és inherent en qualsevol religió. I es fa de difícil digestió, perquè no sabem com sintonitzar-lo amb l'esperit de la intel·ligència i de les ciències, que és crític, obert, racional, despullat de dependències obligades. Josep Gil planteja reiteradament la possibilitat de l'harmonia complexa entre raó i fe, com a centre capital d'un debat que és ancestral i que segurament mai no tindrà fi.
El treball traspua una solidesa sorprenent i un bagatge esfereïdor que la fonamenta, d'una varietat que atorga a les aportacions una fortalesa que és difícil que ningú pugui fer trontollar. És un referent imprescindible per a la comprensió del món a partir de les concepcions més destacades i destacables que han volgut interpretar-lo.
El volum 9 és dividit en tres parts essencials: una introducció, que se centra en la cultura de la postmodernitat, i dos capítols, el primer dels quals dedicat al naixement d'un nou món i el segon, a l'evolució del pensament cristià.
S'hi estudia el salt de l'època medieval a la moderna, com un canvi en què la base de les creences és substituïda per la de la recerca crítica. De la modernitat a la postmodernitat, s'hi transita empesos per l'ànsia de la creació del que és nou. Gil estableix un paral·lelisme entre la postmodernitat i el pensament postcristià.
Aquesta divisió, que oscil·la entre la cronologia pura i les transformacions en la visió del món, amb un pes variable de l'una i de les altres, constitueix l'escenari diacrònic i sincrònic essencial en l'obra de Josep Gil. Pensadors com Lyotard, Vattimo, Lukács o Bataille teoritzen la postmodernitat des de l'òptica cultural, política i de transgressió moral.
L'anomenada cultura de masses és impulsada per les grans indústries; la Primera Guerra Mundial suposa, segons Gil, el canvi més radical en 2000 anys, que filosòficament cerca en l'existencialisme feble i poc durador la superació de les incògnites aclaparadores de la metafísica.
La tragèdia de les guerres debilita Europa i impulsa la rebel·lió contra els valors morals hegemònics, que semblaven d'una consistència infrangible. L'erudició enorme de Josep Gil, però sobretot el mètode a què he al·ludit, li permeten l'intent, reeixit amb escreix, de la consideració d'un univers, en què la política, l'economia, l'assaig, la filosofia, la literatura, les arts plàstiques, la música, contribueixen solidàriament al reflex de les noves circumstàncies que es creen; Gil s'imposa una cosmovisió antropològica en la mobilitat de la mundialització. I li ho hem d'agrair, perquè el repte suposa uns esforços ingents.
El cristianisme es reconeix i defineix com un capteniment que entra d'una manera o altra en els canvis polítics, mitjançant l'intent de fer prevaler els seus valors, enfront dels que apareixen sobtadament.
Valors i ètica òbviament interactuen, en un procés d'afebliment d'un context en què preval la provisionalitat: tot és efímer; tot passa de pressa. La societat inicia una trajectòria que vol ser laica, basada en la raó, i que prioritza una moral cívica.
L'ètica de la postmodernitat és una ètica sense Déu, que ha de ser útil a l'actitud que valora allò més concret i immediat; la supervivència per damunt de tot; aferrar-se a una multiplicació de microuniversos, enfront de la concepció macro que havia estat predominant.
Parlem avui del final del segle XX i l'inici del XXI com a períodes caracteritzats per la importància del món de la informació, que accentua i reforça la pluralitat de visions. Un món en què l'eficiència, l’operativitat, la competitivitat, el talent, l'excel·lència, han esdevinguts conceptes emblemàtics, no sempre prou definits ni concretats, que substitueixen valors més basats en la voluntat i necessitat de l'emancipació de la humanitat. En les transformacions, la ciència adquireix encara major importància. El saber és mitjà de domini, de poder productiu i polític.
Josep Gil expressa, descriu i avalua les vies per on circula avui el coneixement; els paradigmes a què se sotmet i les conseqüències d'inestabilitat que genera. Són d'una clarividència i d'una lògica de gran pes.
Els canvis de tota mena poden sintetitzar-se en el pas de la mentalitat sacralitzada i sacralitzadora a la secularització, que motiva el salt del pensament fort al pensament dèbil.
La debilitat del pensament duu implícit un afluixament en les exigències intel·lectuals. Ens habituem, així, a viure amb el no-res, sense garanties, sense certeses.
Aquest plantejament que fa Josep Gil val a dir que no té mai colors de tragèdia. Té la virtut que no s’hi interposen moralismes escatològics.
La secularització a què m'acabo de referir se sustenta en el prejudici de la inutilitat de la religió, que preconitzaven Marx, Weber, Comte o Durkheim. Tenim plantejada, doncs, la necessitat del retorn de la religió, de les referències sagrades, i la conveniència raonable de prescindir-ne. De fet, el cristianisme no és aliè respecte a la secularització, perquè l'Església ha valorat sempre la necessitat d'inserció en el món, és a dir, en el saeculum, d'on deriva el mot secularització. I el postcristianisme que ja he esmentat n'és la culminació. Així, el cristianisme, que havia recolzat excessivament en la metafísica, esdevé sensiblement vulnerable, fins al punt que Mossèn Gil parla d'un possible ateisme cristià, que ho anivella tot en la racionalitat, com a reacció a la realitat intangible del que és sobrenatural.
El capítol primer parla del món nou des de la perspectiva nietzscheana de la mort de Déu.
Estilísticament, conscient que la lectura dels seus raonaments pot resultar feixuga per la profunditat que no vol esquivar, Gil adesiara recorre a consideracions que poden semblar marginals, però que encaixen perfectament en el discurs i l'alleugen gratificantment.
En centrar-se en els fets polítics, exposa la tesi de l'inici de l'època contemporània no, com ha estat dit reiteradament, en la Revolució Francesa, sinó en l'acabament de la Primera Guerra Mundial i els començos del segle XX, un segle que té dues meitats clarament delimitades pels pontificats de Pius XI i de Pius XII, d'una banda, i la que s'obre amb el de Joan XXIII i que continua amb els de Pau VI i Joan Pau II.
Josep Gil s'obliga a un exercici tan complicat com necessari: el repàs dels fets històrics mundials més rellevants que defineixen el context general en què es produeixen els canvis de la humanitat. No n'elabora una llista asèptica, sinó una descripció compromesa des de la interdependència de tot respecte a tot i, consegüentment, en què tots som responsables més o menys directament de tot, d'allò aparentment més pròxim i d'allò aparentment més allunyat. El volum té prop de 200 pàgines dedicades a la interpretació i a la percepció social dels fets històrics.
No té cap recança a compartir opinions del materialisme històric, segons les quals els enfrontaments bèl·lics no són moguts tant per motius ideològics com per motius econòmics; probablement, fins i tot en les guerres anomenades de religions la ideologia compta molt menys que no ens puguem pensar.
En el vessant econòmic, el món nou s'ha d'enfrontar a un problema sempre existent, però durant molts períodes marginat o somort en la latència: el subdesenvolupament i l'existència del que anomenem Tercer Món. Un problema no deslligat, és clar, de l'explotació que se'n fa des del Primer Món, mitjançant el colonialisme o la tolerància i fins i tot la col·laboració respecte a governs dictatorials repressius brutals. Sorgeixen noves potències: Canadà, Austràlia i la Xina i el Japó. Noves explotacions, com la de l'energia nuclear, que duen aparellada la creació de noves armes de destrucció. Etcètera.
El Maig Francès comporta un seguit de transformacions importants: el funcionament assembleari dels debats i les preses de decisió, els moviments indigenistes, feministes, ecologistes, homosexuals.
En la complexitat del món nou, la ciència i la filosofia tenen papers diferents, però igualment decisius. Especialment en les dues grans línies de pensament: la marxista i la liberal. Curiosament, o no tan curiosament, malgrat que en l'aplicació pràctica en sistemes polítics hagin fracassat l'una i l'altra, el marxisme sembla que s'hagi enterrat, desacreditat i considerat obsolet. Estranyament, o no tan estranyament, el liberalisme o el capitalisme, cuegen ben cofois; continuen considerant-se les úniques vies possibles, mentre demostren de manera tràgicament palpable els desastres terribles a què ens han conduït i encara ens condueixen. Gil no es deixa engalipar: admet que Marx s'equivocà en preveure la fi del capitalisme; però no deixa de denunciar alhora que aquest duu al benestar de molt pocs, a costa de la misèria d'altri.
Molt didàcticament, fa una parcel·lació dels diversos àmbits de la producció i de la percepció d'idees, tot remarcant-hi els autors més destacats. La prosa filosòfica, amb Sartre i Camus, representants il·lustres de l'existencialisme, descendent de Hegel, Kierkegaard i Heidegger, que cerquen un nou humanisme.
No oblida el gran intel·lectual italià Antonio Gramsci, per a qui el socialisme havia de ser la religió que acabaria amb el cristianisme. O Sigmund Freud.
Per raons d'interès personal meu, no vull deixar de subratllar que Gil no s'oblida de les noves idees en el camp de la lingüística, en què esmenta molt encertadament el dos autors que més hi han incidit: Ferdinand de Saussure i Noam Chomsky.
En el terreny de la creació literària, recrimina els autors venuts al millor postor, de qui esdevenen veu, sense preocupar-los donar versions distorsionades dels fets. Però ressalta figures tan controvertides com es vulgui, però tan sòlides i lliures com Ungaretti, Orwel, Miller, Pavese, Neruda, Beckett, Moravia, Joyce, Virginia Woolf, Marguerite Yourcenar, Mauriac, André Gide, Antoine de Saint-Exupéry, Malraux…
Gil no abandona mai el fil conductor, que és el que cus en una sola realitat analítica la modernitat, el cristianisme, la postmodernitat, el postcristianisme, el pensament fort i el pensament dèbil.
En l’àmbit de l’Estat espanyol, fa referència a la violència bèl·lica que hi hem hagut de patir, que per a uns es justificava per la necessitat d’aturar l’avançada del feixisme, que amenaça sempre la civilització democràtica, i per als altres, per la necessitat d’aniquilar els esquerrans i els comunistes bàrbars, que amenacen sempre el món cristià. Sota el franquisme, l’Església obtingué molt més que la llibertat religiosa, també tots els beneficis de la lleialtat al règim.
Gil reconeix que l’Església té por. Té por de tot, però especialment d’allò que és inconegut, és a dir, de la novetat. Pel que fa al binomi ciència i fe, el món eclesiàstic té una posició més decidida; en canvi, respecte a les arts, la inquietud resisteix més. Aquesta és una idea curiosa i inèdita, en el sentit que sap interpretar fins a quin punt la creació difon el pensament i és interpretada com un perill.
La por ha impedit l’acceptació del compromís i del diàleg que han sorgit espontàniament. Probablement, una proximitat real o estipulada entre marxisme i cristianisme sobre aspectes elementals i essencials de la vida social, com l’amor, la preocupació per la pobresa, la justícia, la igualtat, ha posat a la defensiva l’Església. La por de l’Església, segons Josep Gil, fa que vegi solament el pecat i que no sàpiga acollir degudament els clams de noves vies. Tanmateix, les circumstàncies acabaran conduint a canvis de fons que culminaran positivament amb la convocatòria del concili II del Vaticà.
En l’evolució de l’Església Catòlica, assenyala quatre fites excepcionals, representades, respectivament, pels papes Benet XV, els ja esmentats Pius XI i Pius XII, i Joan XXIII.
Malgrat el rebuig de les revolucions modernes en tots els àmbits, l’Església és conscient que se n’ha de servir, si vol arribar adequadament a les masses; ha de valer-se dels grans mitjans de comunicació. Tot plegat ha fet avançar la sociologia de la religió, el creixement de l’ecumenisme catòlic, l’amistat judeocristiana i l’acostament a l’islam.
Pel que fa a les filiacions polítiques, el nazisme i el feixisme esperen de la Santa Seu que condemni el comunisme soviètic; mentre que els demòcrates exigeixen que es pronunciï contra els totalitarismes. L’Església ha tingut en aquest sentit febleses, que li han creat enemics irreconciliables; per exemple, entre nosaltres la posició de la jerarquia a favor dels revoltats de 1936 i el reconeixement per part de Pius XII del règim de Franco: l’any 1954 el general rebé l’Ordine Supremo di Cristo. O l'assumpció que Franco intervingués en el nomenament de bisbes.
L’ascens del Tercer Món; l’avenç imparable de la industrialització; la difusió de la televisió i d’altres mitjans sofisticats fan surar la idea del aggiornamento de l’Església, del posar-se al dia; de reformular la fe. La Restauratio et renovatio universalis Ecclesiae és el punt de partença d’una nova era de la seva història.
Amb el Concili II guanya terreny la misericòrdia, la tolerància, la incidència a reclamar la pau entre els pobles, la justícia social com a condició indispensable.
Josep Gil indica tres eixos en l’evolució del pensament, pel que fa al magisteri de l’Església: el manteniment dels valors tradicionals enfront dels progressos del laïcisme; la intervenció en la direcció de la vida pública dels països, sobretot en l’ensenyament i en la comunicació, i l’apostolat mitjançant l’Acció Catòlica.
No podrà evitar-se, tanmateix, que en les transformacions que semblen inesquivables apareguin dues posicions enfrontades durament: l’integrisme, que les vol frenar a qualsevol preu, i el progressisme que les afronta amb valentia.
* * *
El volum 10 completa el 9 i s’ocupa dels esdeveniments que es produeixen entre els anys 70 i 90 del segle XX.
Remarca el desafiament que la laïcitat ha suposat i suposa per al cristianisme i per a les esglésies cristianes. Laïcitat i postmodernitat constitueixen dos aspectes d'un mateix discurs, que es palesen en l'ètica i en els valors. L'ètica laica és pública, no inspirada en principis religiosos. Nogensmenys, el cristianisme no queda necessàriament fora de la laïcitat, sinó que, encara que sembli contradictori, s'hi aixopluga i n'obté elements de renovació que el retornen als orígens.
La laïcitat contraposa els homes de la raó i els homes de la fe. No és cap corrent pròpiament filosòfic; en la persona coexisteixen amb naturalitat els aspectes laics i els religiosos. Gil fa una magnífica i claríssima valoració del concepte 'laic' i el concepte 'cristià' o 'catòlic', com a idees complementàries i no excloents, com a semàntica més del tarannà, que no pas de les conviccions.
La societat actual vol alliberar-se, emancipar-se de la religió, i per això insisteix en el predomini del caràcter laic. Aquest fet ha obligat l'Església a prendre posicions gens còmodes ni fàcils, perquè els estats aconfessionals que en deriven els lleven l'autoritat en el guiatge moral. L'home d'avui exigeix el dret de pensar i de ser com vol, no com dicti cap mena de fe.
Probablement el debat sobre la laïcitat respecte al paper que ha de jugar l'Església o el cristianisme en les societats és l'hegemònic i més decisiu. El món es mou en la contradicció de la misèria per a molts, en contrast grotesc amb la riquesa d'uns quants; en un consumisme frenètic; en l'esperança de vida llarga; en els avenços extraordinaris de la ciència; en l'aparició de ciències noves (la bioquímica o la biofísica); en la importància de la cultura de l'oci; en les noves adhesions (sobretot les esportives; per cert gens secundàries ni anecdòtiques, si tenim en compte que són les que més perduren, aquelles a què hom se sent més llargament i incondicionalment lligat); en la caiguda de molts tabús; en una presència diversa de la sexualitat; en l'acceptació de l'homosexualitat; en la igualtat de la dona, etcètera. I enmig de tot, la dialèctica entre els qui creuen que és el món millor i els qui creuen, en canvi, que un altre món és possible i necessari, com són possibles i necessaris un altre cristianisme i una altra Església.
Josep Gil separa el sentit de la laïcitat del sentit del laïcisme, que es manifesta antireligiós i anticlerical; que acaba trobant-se amb l'ateisme, i que, en contradicció amb si mateix, pot arribar a ser intolerant i dogmàtic. La laïcitat, en canvi, és un valor positiu que per a Gil té l'amenaça de l'Església, quan aquesta no és capaç de renunciar a ser autosuficient, quan instrumentalitza la cultura, la política i la realitat terrenal en clau partidista.
El futur de l'Església està estretament lligat justament amb la valoració ponderada que faci de la laïcitat i del profetisme laic, els trets més característics del qual Josep Gil descriu i il·lustra amb gran perícia, en l'anàlisi de les manifestacions artístiques, especialment en les poètiques: Dante, Tasso, Milton, Racine, Maragall. Profeta i profetisme són, segons Gil, mots emblemàtics de les religions i sobretot de la tradició judeocristiana: Moisès és profeta del judaisme; Jesús de Nazaret, del cristianisme, i Mahoma, de l'islam, els moviments que desemboquen en les tres grans religions monoteistes.
L'evolució del món causa vertigen per la rapidesa amb què es produeix, i aquesta velocitat en les transformacions genera desencís, perquè hom hi espera més decisió per part de l'Església, la qual cosa provoca que se l'acusi de ser causant dels mals i de les crisis; de la davallada de les pràctiques religioses, de la crisi vocacional, de la secularització de preveres i de l'atracció de gran sectors de teòlegs pel marxisme. I, segons Mossèn Gil, l'Església de l'Estat espanyol és una de les més resistents a acceptar el món modern. L'Opus Dei hi pren una força i un poder inusitats, la qual cosa marca un tarannà involutiu.
Malgrat tot, la renovació avança. Un exemple especialment pròxim nostre: el Concili Provincial Tarraconense, anunciat per l'arquebisbe metropolità Ramon Torrella, es plantejà des de quatre propòsits: anunciar l'evangeli a la societat; la dedicació adreçada als més desvalguts i marginats; la comunió eclesial, i la coordinació interdiocesana de les esglésies.
En les previsions de futur, Josep Gil s'anticipa, sense saber-ho, a allò de què avui som espectadors pacients: la inestabilitat de l'Orient Mitjà i la causa àrab, amb el petroli com a amenaça seriosa per a les economies d'occident.
Valora els nacionalismes d'índole diversa: els radicals i fonamentalistes, i els democràtics; la pèrdua o el perill de desaparició de llengües i de cultures mil·lenàries; la supervivència gairebé sense desgast del capitalisme; el desmantellament de la Unió Soviètica; la culminació dels processos de descolonització; la creació de la Unió Europea; els fluxos migratoris de tota mena i en totes les direccions; la diversitat com a element central en l'organització dels sistemes políticoeconòmics i culturals.
Se centra en el fenomen de la creació literària de la segona meitat del segle XX, que, segons els països, emfasitza la rebel·lió contra l'ordre establert; l'estructuralisme; el compromís social; la recerca utòpica d'una societat més justa; el realisme i l'escepticisme; l'objectivisme; el neorealisme; el realisme històric; etcètera. Òbviament, en parlar de literatura i del pensament cristià no pot obviar d'esmentar poetes capellans, o capellans poetes, que potser no és ben bé el mateix, com és el cas dels nostres Muntanyola i Melendres.
Josep Gil s'acosta i penetra també en les tendències del cinema: la generalització de la corrupció dels costums, la censura i la prohibició, sobretot en matèria sexual i política; el color de sang de les pel·lícules que substitueix el color rosa, com a revolució cultural; l’hostilitat a la hipocresia de la bondat. I en les arts plàstiques, en què destaca el simbolisme de Tàpies, el seu sentit espiritual tangible; i també l'expressionisme abstracte; l'art pop; la nova abstracció; els marginats i inadaptats com a protagonistes; el retorn del figurativisme; l'art conceptual; el cubisme; el dadaisme; el futurisme. I, finalment, la música: la cançó d'autor, el folck, la Nova Cançó, la música expressament religiosa, impulsada i concebuda pel Vaticà II, el cant del poble com a participació litúrgica.
Rere manifestacions de qualsevol mena, batega el pensament; el filosòfic, el teològic; el pensament viscut i el pensament pensat (suara he fet esment del metapensament), com diu Josep Gil.
Nietzsche tanca el segle XIX. Les filosofies espiritualistes, materialistes i fenomenològiques, existencialistes i hermenèutiques inclouen el pensament cristià, com en el neoempirista Bertrand Russell. El neomarxisme amb Bloch, qui té una gran influència en l'anomenada teologia de l'alliberament. Karl Popper, el gran teòric de la ciència i de la societat oberta en la política. L'espiritualisme. Henri Bergson.
Gil se sent satisfet de l'interès actual a reflexionar sobre el que no creuen les persones que creuen.
Conclou que, malgrat totes les mancances que es vulguin, l'Església ha après a valorar el món; s'ha reforçat la consciència de la funció i la incidència de les esglésies locals. Hi ha un floriment de la vida comunitària, d'exigència de pau i solidaritat. Fascina la pobresa dels pobres i des dels pobres. Però l'Església també ha creat desafecció, sobretot per la imposició de l'integrisme i per actituds retrògrades i perverses. S'ha deixat encomanà el sentiment d'inseguretat i de por de la societat, la qual cosa li impedeix el risc o l'aventura.
Hi ha massa coses que li costen: renunciar a l'autoritat fonamental en l'ensenyament i en la recerca; acceptar la revolució sexual: la planificació familiar, el divorci, l'homosexualitat, el plaer. I si alguna assignatura té especialment pendent, diu Josep Gil, és la dona. Jo afegiria que no és una assignatura pendent solament de l'Església, sinó de la societat en general. Que es consoli, doncs, Mossèn Gil.
L'autor accepta que hi ha crisi a l'Església. També n'hi ha a la societat. Finalment, deixa volgudament oberts un seguit d'interrogants que ell mateix es plantejà l'any 2004, en tacar la feina de redacció. Ha mort Joan Pau II i s'ha elegit un nou Papa. Gil, però, no vol afegir-hi res, a allò que tenia redactat com a definitiu, perquè considera que res de transcendent ha de ser empès per la urgència, per molt que siguin comprensibles les urgències.
Una bibliografia extensa i un índex onomàstic especialment útil tanquen els dos volums, seguint l'esquema de la col·lecció.
Pels densos i admirables volums de Josep Gil travessa un corrent continu que ens recorda el sentit de capteniment que té el cristianisme, més que no pas de teoria filosòfica stricto sensu. Acció, més que no pas especulació. Probablement per això els cristians són jutjats rigorosament per la societat a partir de les seves actituds, dels comportaments.
Fa pocs dies llegia les reflexions d’un periodista que mostrava la seva admiració pel sentit de solidaritat dels ciutadans del Japó davant la tragèdia enorme que pateixen. Des de determinades òptiques, sembla impossible que en situacions extremes les persones sàpiguen posar per damunt de tot la necessitat col·lectiva i no la conveniència personal. El periodista feia el salt de la lloança a la formació cultural dels japonesos a la valoració del cristianisme, tot reclamant-li que, més que apel·lar l’altre món del més enllà, hauria d’incidir en la peremptorietat de donar suport als altres en el món d’aquí. I arribava a la conclusió que el cristianisme té futur en la mesura que, sobrepassant els dogmes, les litúrgies i les teologies, sàpiga com desenvolupar la seva gran potència espiritual al servei de la humanitat. Les esglésies d’inspiració evangèlica continuen tenint sentit, però el seu paper serà decisiu proporcionalment a la capacitat d’infondre una visió humanitzadora de la terra. L’Església catòlica ha d’assumir la tasca d’oposar-se als profetes falsos de l’antihumanisme que van decretar la mort de l’home com a conductor de la història. Tindria una gran quantitat de seguidors si el seu lideratge es proposés un nou model de societat que permetés a tothom allò que ara es nega a tants: el gaudi de la vida; la joia de viure.
Aquesta convicció m’ha semblat que batega en totes les pàgines de l’obra magna de Josep Gil.
* * *
Jo estic convençut que, amb massa limitacions, he presentat una obra mestra; una aportació intel·lectual a la història del pensament cristià i del context en què es dóna absolutament magistral. Que solament pot haver escrit una persona d'una capacitat de reflexió i d'un cúmul de coneixements del tot insòlits. He constatat amb satisfacció que amb Josep Gil comptem amb un teòleg de primera línia des de l’òptica internacional. I si a la capacitat intel·lectual; a la preparació científica solidíssima, hi podem afegir el capteniment humà d'obertura; de valentia a tractar aspectes de vegades extremament delicats; de tolerància; d'apologia de la llibertat de les persones; d'estimació al món i els qui l'habitem; si hi podem afegir tot això, com ho hem de fer perquè així és l'actitud de Josep Gil, l'obra s'omple encara de valors que no podem de cap de les maneres titllar de secundaris o circumstancials. La ciència, la filosofia, la teologia solament poden viure's des de la humilitat i des de la bondat. Mossèn Gil és un pensador, un científic, un teòleg humil i bo. I acabo com he començat: d’un científic, d’un pensador, d’un teòleg humil i bo ha nascut una obra magistral insòlita, extraordinària, excel·lent. La que avui presentem. Per molts anys, mossèn Gil!
Moltes gràcies.
Grups
