A continuació reproduïm, íntegra, l'homilia de mossèn Josep Gil Ribas feta al Catllar, on hi fa de rector, el dia 11 de març, en la celebració dels seus primers 60 anys de capellà. Mossèn Gil, prestigiós teòleg, és autor, entre d'altres llibres, de la recent Història del pensament cristià, de deu volums.
_______________________
Hem vingut a donar gràcies a Déu pels meus seixanta anys de capellà. De fet, tots els homes i dones, la vida de tots els homes i dones, siguin creients o no, són un ordit que Déu dibuixa en l’entramat de les coses i dels esdeveniments: un dia, quan serem a l’altra banda, en veurem les més difícils i complicades connexions. I si això és així, en el cas de tots els homes i dones, siguin creients o no, ho és encara més en la trajectòria del capellà, una trajectòria en la qual alternen dramàticament els impulsos interiors de l’Esperit i les defeccions de l’ésser humà que tot capellà està condemnat a ser. El que importa és el que no es veu. I sovint el que no es veu, com en el cas dels gegants que passegen i ballen pels carrers dels nostres pobles, viles i ciutats, el que no es veu és l’home que hi ha dins, l’home que sua...
Però l’acció de gràcies a Déu - en definitiva, l’eucaristia - no priva o no crec que impedeixi que us digui una paraula sobre el ministeri ordenat - i, per tant, sobre el prevere, el mossèn - en el context d’una Església en la qual tots els que en formem part tenim la mateixa dignitat de fills de Déu, estem ungits pel mateix Esperit i tenim una mateixa vocació.
Quan parlem de “vocació”, sovint l’entenem com a una “inclinació” que surt de nosaltres i que ens fa tendir, posem per cas, a una professió determinada. És el que volem dir quan diem que “jo de petit volia ser...”, o “després d’uns quants anys he descobert que tenia la vocació de...”. I és veritat: la “vocació” és tot això i molt més. Des d’una perspectiva religiosa, la “vocació” és una crida de Déu, una “crida” que Déu fa als homes i dones, per tal de confiar-los una “missió”, de fer-los un “encàrrec”.
Com a cristians, creiem que Déu, el creador del cel i de la terra, va “cridar” Israel, el seu “poble”, el va cridar d’Egipte, on era esclau - la “crida”, doncs, té una dimensió clarament alliberadora -, per tal de confiar-li la “missió” d’anunciar, amb el seu testimoniatge, a tots els pobles de la terra la seva “veritat”, és a dir, la seva “fidelitat”, el seu “amor fidel”. I els profetes d’Israel concentraren aquesta “vocació” i exerciren aquesta “missió” al bell mig dels avatars de la història. Jesús de Natzaret, el darrer dels profetes - amb permís dels germans musulmans - en el context d’una consciència generalitzada de què el món es trobava en el tombant més decisiu de la seva història, és a dir, els anomenats “temps messiànics”, ho va fer cridant el seu poble a la “conversió”, és a dir, a assumir el rol que li tocava en aquella hora decisiva.
Com a cristians, creiem que aquesta fou la “vocació” de Jesús de Natzaret. Més encara, tot i que Déu crida qui vol, creiem que Jesús concentra en la seva persona la “crida” que dirigeix a tota la humanitat. Durant la seva vida mortal va lliurar-se en cos i ànima a la missió de preparar el seu poble perquè acomplís la seva missió, és a dir, es convertís en el germen del “nou poble” i de la “nova humanitat” que estava a punt de néixer. Però Jesús fracassà. La mort en creu, l’abandonament i el silenci de Déu que va experimentar, mostraven aquest fracàs amb tota la seva dramàtica grandesa. Però Déu va recollir aquest fracàs i en feu el “signe eficaç”, el “sagrament” de l’adveniment del Regne, i a ell, a Jesús, el constituí Senyor, és a dir, inici i penyora del món nou de la sobirania divina, el Regne, que encara esperem.
Des d’aquesta perspectiva, de “vocació” només n’hi ha una. Tots els homes i dones som cridats a “creure” en Jesús i “confessar-lo” Senyor. I, als qui creuen en Crist - recorda el Vaticà II - Déu va decidir “aplegar-los en l’Església santa, la qual prefigurada ja des de l’origen del món, preparada admirablement en la història del poble d’Israel i en l’Antic testament, constituïda aquests darrers temps, fou manifestada per l’efusió de l’Esperit Sant i assolirà la plenitud gloriosa a la fi dels segles” (LG 2).
Naturalment, aquesta crida, aquesta “vocació”, ha de poder ser “escoltada” per tal que pugui ser “acceptada”. La majoria de nosaltres, per no dir tots, hem arribat a ser creients i, per tant, membres de l’Església no pas per una decisió, diguem-ne, personal: tant de bo, doncs, que sentíssim la seva “crida”, la seva veu, i decidíssim de creure de tot cor en Jesús, el nostre Salvador, i de professar i celebrar aquesta fe en l’Església. I caldrà que sentin aquesta crida els “altres”, tot respectant el ritme de les persones i sense oblidar que tots els homes i dones són fills i filles de Déu, i que Déu estima tothom, fins i tot aquells s’entesten a negar-lo.
Aquesta és la “vocació” per excel·lència, una vocació, diguem-ne, “laïcal”, perquè consisteix a prendre consciència de la crida que Déu a ens fa a ser “membres del seu poble”. Al costat d’aquesta vocació, les altres vocacions, també religioses, són, diguem-ne, “menors” i de cap manera els qui se senten “cridats”, dins l’Església, amb aquesta mena de vocacions menors, s’han de considerar, per aquest fet, més perfectes i més creients que els qui no l’han sentida. Si l’Església de Jesús és bàsicament laïcal, cal valorar, per damunt de tot, la vocació simplement cristiana, amb tots els matisos que conté. Els monjos i les monges i, conseqüentment, els homes i dones que han abraçat l’anomenada “vida religiosa” no són cap mena de nucli dur o de centre neuràlgic de la vida cristiana - com si diguéssim la classe dels “oficials” d’un exèrcit, en front dels altres cristians i cristianes, que serien com la classe dels simples “soldats” -, per bé que cal valorar aquesta vocació, diguem-ne, particular, pel que representa d’ideal per a la vida cristiana.
Tampoc cal situar la vocació al ministeri ordenat per damunt de la vocació cristiana. Per voluntat de Jesús, existeix en la seva Església aquest anomenat “ministeri ordenat”, és a dir, el que es deriva del “sagrament de l’orde”, pel qual, els qui el reben, són constituïts “pastors” del seu poble i “dispensadors” dels sants misteris, especialment de l’Eucaristia. Però no per això són situats per damunt dels seus germans ni han de constituir necessàriament una classe especial - un “estat” peculiar - en el poble de Déu, de tal manera que el ministeri estigui vinculat a l’estament “clerical”, constituït només per homes, i aquests encara cèlibes. I jo no puc deixar de dir que aquesta mena d’anivellament per dalt de tots els batejats, que molts considerem un dels fruits més preuats del Vaticà II, està patint, en els darrers temps, els, diguem-ne, excessos, segurament ben intencionats, dels qui sembla que volen tornar a fer giravoltar l’Església sencera entorn i sobre la base del ministeri ordenat.
No vull ni puc negar la importància del paper del capellà en el context del poble creient i del que no ho és tant. Vull dir que la gent, la gent senzilla, si més no en alguns moments claus de la seva vida, necessita el capellà. Ni vull ni puc negar que la vida del capellà, quan és honesta, solidària i fins i tot abnegada, és un referent de la vida cristiana. El capellà, mai no és un personatge indiferent, i, per als creients, la persona del capellà està profundament vinculada a la celebració de l’eucaristia i a les activitats que constitueixen el nucli central de la comunitat creient. Els homes i les dones tenen “necessitat” de Déu, o així ho sembla, per bé que més aviat hauríem de dir que “Déu té necessitat dels homes”. Entenc, per tant, la pregària insistent que demana vocacions al sacerdoci, si és que es fa en el sentit que acabo de dir; ho entenc menys, i fins i tot no comparteixo aquesta insistència, quan s’albira rere d’ella, no sé quines menes d’intencions d’assegurar la cadena de transmissió del poder eclesiàstic.
Gosaria dir que no és això, no és això el que cal. Calen vocacions al ministeri, però cal sobretot desvetllar en els creients la consciència de què són ells el poble sacerdotal, la nació consagrada, destinada a oferir a Déu amb la fragància de les millors de les ofrenes, una vida santa, vull dir, una vida que s’inspiri en els grans valors de la sinceritat, de la justícia, de l’amor i de la pau, que constitueixen els signes eficaços de la presència del Regne de Déu enmig dels homes i dones, i assenyalen la direcció de l’esperança cristiana, una esperança que no mor.
També en el cas del ministeri ordenat és lícit de parlar de “vocació”. Jo mateix vaig sentir aquesta vocació de molt jovenet, als onze anys, i la vocació amb va dur al seminari. No estic segur que, en el meu cas, la vocació fos autèntica i menys encara que hi hagués respost, en aquells anys, amb l’autenticitat que cal: que Déu tingui misericòrdia de la meva ànima. Però, per mi, la vocació al ministeri la vaig entendre i la vaig viure com a una crida de l’Església, que em demanava el servei presbiteral.
Avui fa seixanta anys que, a l’església de Sant Andrea della Valle, a Roma, l’arquebisbe Traglia em conferia el sagrament de l’orde sacerdotal i esdevenia prevere, que vol dir “ancià”, als meus vint-i-tres anys escassos, de l’església de Tarragona, aleshores presidida per l’arquebisbe Benjamín de Arriba i Castro, i, perquè en cada església particular o local existeix - subsistit, diu el Vaticà II - l’Església universal, estesa d’orient a occident, amb aquella ordenació presbiteral, també esdevenia, al mateix temps, prevere d’aquesta Església universal. La nostra església de Tarragona ha viscut aquesta dialèctica entre el particular o local i l’universal des de molt antic, segons el testimoniatge del bisbe Fructuós. L’església de Tarragona ha estat sempre un redós, no sempre esplèndid i exemplar, on el credo de la fe cristiana i eclesial ha ressonat com a “catòlica, apostòlica i romana”. Jo he viscut la meva condició de prevere, així ho penso, honestament, molt arrelat en el solcs oberts per la predicació apostòlica a les nostres terres, però, per la mateixa raó, obert i sempre disponible per a prestar el meu servei arreu, diguem-ne, del món i profundament interessat i preocupat per a desvetllar o cultivar les llavors de l’Evangeli sembrades en el cor de totes les cultures, també en la d’avui, la famosa cultura de la postmodernitat, marcada, entre altres coses, per la laïcitat.
Avui fa seixanta anys de la meva ordenació presbiteral; l’endemà, celebrava la Primera Missa, a les catacumbes de Sant Calixt. En aquell moment tenia al costat tres persones entranyables, avui ja arribades a la casa del Pare: la meva mare, Catalina, que em va regalar el calze, Monsenyor Higini Anglès, president de l’Institut Pontifici de Música Sagrada, de Santa Cecília, que va actuar com a primer prevere assistent, i el meu company de sempre, a Tarragona i a Roma, mossèn Concordi Bonet, que va actuar com a segon prevere assistent.
Us asseguro que cada vegada que consagro, per la força de l’Esperit, el pa de l’eucaristia, em cremen les mans. Em cremen les mans, perquè sento que el pa, que agafo amb els dits, és fruit de la terra i del treball dels homes, que és un bé de Déu, barrejat, però, amb tota la brutícia de les injustícies i de les altres misèries humanes i que, d’aquest pa, n’hi hauria d’haver en totes les llars, i sento com si el robés a tots els qui tenen dret a menjar-lo i no en tenen. Quan les campanes toquen a missa, el diumenge, ho fan per a dir a tot el poble que som convocats a la gran festa, que la taula ja és parada, i que només hi falten els comensals. I sento que em cremen les mans, perquè voldria compartir aquest pa amb tothom, i tothom no hi és present, i els qui hi són, de presents, sovint es queden amb gana, i no mengen el pa que ens és donat.
Avui, aquí, sou molta gent, molts amics, especialment la gent del Catllar, amb qui he volgut celebrar aquest aniversari d’una manera molt especial. Deia, en començar aquesta homilia, que som aquí per a donar gràcies a Déu. Ara vull dir-vos, a vosaltres, gràcies, moltes gràcies de ser aquí. A vosaltres, expresso el meu agraïment més sincer, el darrer d’una sèrie d’agraïments, una sèrie que comença molt lluny i un agraïment que vol abastar totes les persones que m’he trobat al llarg de la vida, incloses les que m’han fet patir. Gràcies.
Tags
Grups
