La pregunta que fa Elisabet quan respon a la salutació de Maria en l’Evangeli del Quart Diumenge d’Advent: Qui soc jo per què la Mare del meu Déu vingui a visitar-me? és una mostra de fe i, a la vegada, un interrogant d’una creient davant de Déu.
De manera semblant han transmès els evangelistes la qüestió de Maria en l’Anunciació: ¿I com es farà això, si jo no conec home?
Son mostres de les sensacions de petitesa que se succeeixen en els quatre evangelis i que provenen dels homes i les dones que precisament segueixen Jesús de més a prop.
És l’actitud confiada i desconfiada de Simó i els deixebles a Lc 5,5: “Mestre, ens hi hem escarrassat tota la nit i no hem agafat res; però, ja que tu ho dius, calaré les xarxes.”
A Llc 8,24, enmig de la tempesta: “Ells van anar a despertar-lo i li deien: Mestre, mestre, ens enfonsem!”
Son tots ells homes i dones que s’adrecen a Déu, que s’adrecen a Jesús, de manera molt humana, empesos per la confiança i la desconfiança en ell, per l’alegria i pel dolor, perquè, malgrat tot, esperen en Ell.
Després d’uns quants segles els cristians hem passat de la no-espera dels pastors, que només guardaven els ramats i passaven la nit al ras, o de l’espera interessada d’Herodes que només vol que els Tres Reis l’ajudin a prevenir-se de tota oposició al seu poder, a una espera que vol ser joiosa i confiada.
Què ho deu fer que després de tots aquests segles i malgrat tots els dubtes, dolors, i incerteses els cristians siguem encara capaços de celebrar l’Advent, d’esperar el Messies?
El que ha fet el Déu de l’esperança, de l’amor i de la vida, en cada home i en cada dona es percep moltes vegades amb més claredat des de la pròpia persona que no només des de la perspectiva dels altres. Que els cristians, malgrat tot el que hem esmentat, encara siguem capaços d’esperar la vinguda de Jesucrist no és gràcies a la nostra fortalesa, sinó gràcies al misteri de la fe que, malgrat tot, se’ns dona i se’ns renova cada any per Nadal i en molts moments de la vida.
Déu, per Nadal, renova la fe en Ell fent-se un com nosaltres. Naixent com un infant i patint, morint i resusscitant després de viure entre homes i dones que, de manera semblant, s’hauran d’enfrontar a diverses passions, morts i resurreccions en llurs vides, fins a la definitiva.
L’Escriptura i els nombrosos testimonis ens ho recorden: no som només nosaltres els que hem rebut aquest Amor i hem cregut, n’hi ha molts d’altres que ens han precedit.
Tots deuen ser aspectes que ens permeten, un any més, fer-nos nostra la lloança de l’estol dels exèrcits celestials (Lc 2, 14):
Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que Ell estima
