No tots els salms estan dins el llibre dels salms, diu per aquest diumenge Josep Mª Solà. De cara a comentar les lectures d'aquest diumenge, el primer del temps d'Advent, el teòleg sosté que la primera lectura de la litúrgia catòlica recull una pregària de penediment, talment un salm, on criden l’atenció dues expressions: anomenar Déu Pare i esquinçar-se el cel.
UN SALM FORA DELS SALMS
La tercera part del llibre del profeta Isaïes, coneguda per Tercer Isaïes, i que abasta des del capítol 56 fins al 66 és una col·lecció de textos, que recull profecies anònimes de diferents èpoques inspirades en l’escola d’Isaïes. Els anys on cal situar aquestes profecies són els que van de la fi de l’exili de Babilònia, fins a la fi del domini persa. La comunitat a qui es dirigeixen aquests escrits ja no se sent encoratjada per l’eufòria dels primers temps del retorn. Està desanimada perquè les promeses d’Ageu i Zacaries, que anunciaven una salvació imminent, encara no s’han complert. Enmig d’aquest pessimisme, s’alça la veu profètica recollida en aquests textos, on s’hi troba una mena de salm d’esperança (63,7-64,11), que suplica que el Senyor intervingui a favor del seu poble desvalgut. El seu to és de confessió penitencial, de reconeixement de culpa. La lectura litúrgica (63,16b-17.19b; 64,2b-7) és un extracte d’aquest salm.
Quines són aquestes culpes de les que el profeta se’n queixa i que motiven el penediment? Les trobem exposades en passatges de llibre anteriors al text que comentem. Dins el clima de desànim, que hem descrit, és lògic que flaquegi la pràctica del dejuni, on els qui dejunen només miren pel propi interès i es passen el dia entre plets i baralles (58,3bs); els dirigents d’Israel són cecs, que miren pel seu profit i prou (56, 9-11); abunden pràctiques idolàtriques de tota mena (57,5ss); i no es practica el dissabte com cal (58,13). Davant d’això el salm comença fent memòria de les intervencions salvadores de Déu envers el seu poble (Èxode) i lamenta que ara Déu estigui com absent. Però és conscient de la irritació de Déu i de la situació de impuresa en que es troba i lamenta que ja no s’invoqui el nom de Jahvè.
La veu suplicant del salmista demana que Déu esquinci el cel i baixi. L’expressió és més pròpia de la literatura apocalíptica que de la profètica. Respon al convenciment que Déu s’ha allunyat del seu poble i que s’han esgotat les possibilitats d’intervencions salvadores. L’expressió és germana del passatge d’Ezequiel on la glòria de Déu es retira de Jerusalem (11,23) o de Primer de Macabeus, que recorda s’ha acabat el temps que Déu enviï profetes (9,27). Fixem-nos que “els cels tancats” ens ajuda a comprendre el passatge del baptisme de Jesús, on Marc proclama que amb Jesús el cel es torna a obrir per davallar novament l’Esperit (Mc 1,10).
En pocs llocs de l’Antic Testament s’anomena a Déu, Pare i en la lectura litúrgica d’avui apareix dues vegades. La precarietat respon a la cura, que tingué Israel a no crear confusions amb altres religions, que consideraven els seus déus pares en un sentit molt físic, esposos de les corresponents divinitats femenines; no volien res que s’assemblés al Baal fecundant amb els seus cultes eròtics, ni res que tingués a veure amb les hierogamies o matrimonis sagrats. Les vegades que l’Antic Testament anomena Déu pare, com ara “Jo sóc un pare per Israel” (Jr 31,9) ho fa pensant en la paternitat d’un déu fundador d’un clan.
Quan Jesús s’adreça a Déu dient-li pare, no s’inspira en les paternitats divines de les religions de l’entorn, ni en l’antic Testament que veu en la paternitat de Déu l’origen del poble. El Déu pare de Jesús és la paternitat entranyable que estima i passa per alt les entremaliadures infantils de l’espècie humana.
Diumenge 1er d’Advent
27de Novembre de 2011
(Foto: Isaïes, segons Miquel Àngel, a la Capella Sixtina del Vaticà, Roma)
http://www.parroquiasantjosep.org/
