Els regals de l'Esperit

Aquest diumenge i durant tres diumenges més es llegeixen, a la segona lectura del cicle litúrgic C, diversos fragments de la primera carta als Corintis. El text d’avui és el conegut passatge, que parla dels dons de l’Esperit. La lectura litúrgica omet el primers versets del capítol 12, que són útils per a una correcta interpretació del text.

La preposició “perí” amb que comença el capítol apunta a que Pau respon a vàries qüestions que els corintis li han presentat. Desprès de manifestar que no vol deixar els corintis en la ignorància, Pau recorda el temps en que aquests acudien als temples pagans. La preocupació pel futur és comú a la condició humana i acudir als endevins per prevenir el que pugui passar ho feien els grecs, anant als temples a consultar l’oracle dels déus. Prou conegut és l’oracle de Delfos, on la Pitonisa era posseïda per la inspiració del déu Apolo i, en un estat de trànsit, emetia els seus celebèrrims vaticinis. A tenir en compte que mai parlava directament al consultant; sempre ho feia per intermediaris anomenats profetes. No és desatinat pensar que en temple d’Apolo de Corint es donessin endevinacions i estats d’èxtasi del mateix estil.

La pregunta ja es veu per on podia anar: si a la comunitat cristiana es donen experiències d’èxtasi i de possessió de l’esperit, en què s’assemblen o difereixen de les experimentades en temples pagans? Pau respon a partir del que, per l’Escriptura, sap de l’Esperit de Déu. És la força, el poder amb que Déu beneficia sempre el seu poble d’Israel. És la força creadora, que posa en marxa el funcionament del món ( Gn1,2); és el do de la paraula profètica donada als 70 ancians de la comunitat d’Israel (Nm 11,24); és l’esperit que, atorgat a David i als seus descendents, farà justícia als desvalguts ( Is 11,2.4) i és el que purifica el cor de l’ésser humà desprès de la culpa comesa (Sl 51,12).

D’entrada, dons, a la pluralitat d’esperits i de déus dels cultes pagans s’imposa la realitat d’un únic esperit, del qual en depenen la pluralitat d’experiències. Pau insisteix en que la pluralitat d’experiències no implica la pluralitat d’esperits, sinó que un sol i únic esperit provoca diversitat d’experiències, que han d’anar a parar a una única finalitat: el be de la comunitat.

Pau posa en relació els dons amb l’Esperit, els serveis amb Jesús i els miracles amb Déu (que se sobreentén el Pare). De fet insisteix per triplicat en la pluralitat que deriva d’una unitat. Per dir-ho d’alguna manera, posa tres exemples diferents d’un mateix esquema. Més endavant la teologia trinitària parlarà de l’acció atribuïda al Pare, al Fill i a l’Esperit, però no sembla que sigui aquest l’interès de Pau en aquest passatge.

Als corintis els agradava envanir-se de les seves qualitats. Sentien una particular fascinació pel do de profecia i pel do de llengües. Fixem-nos que Pau el posa al darrer lloc en la llista de dons i l’acompanya del do de la interpretació, perquè, sense aquest, el do de llengües no serveix per res. El contraposa a saviesa i coneixement, que ocupen els primers llocs de la llista. En el llistat de Romans 12,6-8 l’omet i dedica una extensa part del capítol 14 a contraposar-lo al do de profecia. Pau no s’oposa a aquest do, però exigeix que vagi acompanyat de la interpretació. Tot això fa veure que aquest havia de ser un problema seriós en la comunitat que obligà la intervenció de Pau. Ningú ha d’esgrimir cap mèrit perquè l’Esperit dóna els dons a qui vol i sempre han d’estar al servei de la comunitat.