El dissabte ocupa un lloc central en l'estructura del text que formula les deu paraules. El conjunt mostra una estreta interdependència entre elcamp religiós i el camp quotidià, diu aquest diumenge el teòleg Josep M. Solà.
LES DEU PARAULES
El text de la primera lectura d’aquest diumenge, Ex20,2-12, és el que juntamnet amb Dt 5,6-21, serveix de base pel que en les redaccions dels catecismes i manuals populars de doctrina cristiana, reb la denominació de “deu manaments”. El conjunt dels manaments es coneix també pel “decàleg”, traducció grega de “srt hdbrym”, que vol dir "les deu paraules”. Cada vegada és més freqüent entre els comentaristes designar el conjunt per “les deu paraules” en comptes de decàleg o manaments.
Es parla de deu manaments, però és difícil determinar la quantitat de lleis, que hi ha en tot el conjunt. Si es tenen en compte els manaments precedits per un imperetiu negatiu, es veu que hi ha dotze manaments als que cal sumar-hi els dos formulats positivament (el del dissabte i l’honor als pares). Això fa pensar que, a una col·lecció on hi havia deu lleis, se n’hi afegren d’altres posteriorment, completant i ampliant el conjunt.
Tal com ara ha quedat el text, ens trobem que els dos primers manaments ( prohibició de la idolatria i les imatges) són paraula de Jahvè, Déu parla en primera persona. Segueix un grup de tres manaments ( el nom de Jahvè, el dissabte i l’honor als pares) on, junt amb la veu de Déu s’hi introdueix un locutor anònim i fan referència tant a Déu com a l’ésser humà. Segueix un grup de manaments, que tots fan referència al comportament envers els altres. D’aquests, tres són fórmules – negació més verb- molt reduïdes, són les que fan referència al matar, a l’adulteri i al robatori i unes altres tres un xic més ampliades.
D’entre tots els manaments el que sobresurt per l’extensió ( gairebé 1/3 de tot el text) és el que obliga al repòs del dissabte. Aquest precepte tanca el grup dels que estan dedicats a Déu i precedeix el dels dedicats a les relacions entre els humans. Això li dóna una centralitat dins el conjunt, que li confereix una rellevància per damunt els altres. Déu ha beneït i consagrat el dissabte. L’existència del dissabte beneït i consagrat és la sacralització del temps. Això vol dir que hi ha un temps, que es separa del temps normal, el quotidià, el temps en que es treballa i l’ésser humà en treu un benfici. Aquest és el temps per a l’home. El dissabte, en canvi, ens recorda que hi ha un temps de Déu i per a Déu, del qual l’home no en treu cap benefici i per això no treballa. El dissabte trenca la monotonia del temps normal; és alliberador perquè protegeix de caure en l’ensopiment de tots els dies iguals. Trenca la monotonia del treball feixuc.
L’obligatoritat del seu compliment està ben fonamentada, quan s’estableix el lligam entre el descans de Déu, desprès dels sis dies de la creació, i el descans dels homes. Amb el pas del temps el dissabte anirà agafant, cada vegada més, un significat teològic, ric i complex. Es convertirà en el senyal de pertinença a Jahvè i al poble d’Israel i la festa recordarà l’alliberament d’Egipte, moment en que Israel fou alliberat de fabricar maons.
La nostra cultura actual i laica separa el camp de la religió i el camp de la ètica. Les deu paraules mostren l’estreta relació existent entre un camp i l’altre. La ètica és fonamenta en l’actitut de l’ésser humà envers Déu i n’és una conseqüència. L’actitud religiosa té una incidència en el camp de la vida diària i fonamenta l'ètica que regula aquesta vida. Religió i ètica coexistiesen en importància equivalent. La religió no es desentén del que s’esdevé en la societat i la ètica d’aquesta societat no existeix al marge de la religió.
