Ja em perdonaran perquè Josep Pla no seria la temàtica habitual d’aquesta secció que poca cosa pot aportar literàriament. Però és impossible acabar de llegir la monumental biografia de Josep Pla publicada per Xavier Pla i restar mut. Un cor furtiu és un treball immens que mereixeria figurar com el volum B a les Obres Completes de Josep Pla. Un apèndix culminant.
Certament el tema religiós no té un gran protagonisme ni en el retrat de Pla i ni en la seva vida. Res més enllà d’allò del que es pot esperar d'un personatge d’origen rural nascut al tombant de segle i home d’ordre. Les referències justes a l’Església com a factor estructural imprescindible de la vida de les persones i dels territoris, però sense gaire més transcendència. I menys encara com a factor moral o espiritual. Pla sembla que aquest aspecte el defuig com defuig la mort. Potser també l'espanta.
El catedràtic gironí Xavier Pla ha dedicat bona part de la seva vida a estudiar l’escriptor empordanès. Ens fa el retrat segurament definitiu en 1.500 pàgines amb un allau de fets, dades i context insuperables. I allà apareixen les obscuritats, passions inconfessables, enganys, plagis, cinismes, canvis de jaqueta, egolatries i traïcions del personatge que et deixen sense alè. Amb una malicia segurament més infantil que recargolada. La vida sentimental de l’escriptor, que en principi no hauria de tenir gaire interès literari, té molt de pes en el llibre. És precisament el que retrata millor un personatge que va donar suport a Macià a Prats de Molló, que va ser home de Cambó i alhora de Lerroux quan repartia càrrecs a Madrid, que va espiar pels franquistes durant la Guerra Civil i va entrar a Barcelona per la Diagonal, que va menystenir l’exili literari, i que va aprofitar la seva posició dins del règim per aconseguir tornar a publicar llibres en català, o que va ser tarradellista mentre li va semblar convenient.
Si hi hagués alguna critica a fer a Un cor furtiu, seria l’elecció de l’adjectiu (que és potser en la única obsessió sobre la que Pla no ens enganya). Furtiu és ajustat i meditat, però potser massa generós amb el personatge. És comprensible perquè Xavier Pla fa una biografia i no un judici moral. Però el lector sí que té dret a fer-lo. I el personatge és execrable. Brillantment, la biografia ens deixa per les darreres pàgines la referència a la mítica entrevista que li fa Joaquín Soler Serrano el 1976. Quan acabat el llibre la tornes a mirar, et fa venir vertigen. L’únic marge per la pietat i una certa condescendència davant del personatge és la ja avançada l’edat d’un Pla que farà 80 anys.
I aquí vaig. Amb el que anava donant-hi voltes mentre avançava en la biografia. Pla avui seria un personatge cancel·lat. La famosa polèmica en vida seva sobre si mereixia el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes semblaria una avantsala d’això. Vist en perspectiva el premi no el mereixia per l’honor; no per les lletres, ni per ser catalanes. Però la cancel·lació va més enllà. Pla seria esborrat com a part de la història del país. Els seus llibres passarien a ser clandestins per un judici sobre el personatge de fets del passat amb els criteris morals i cívics que avui els fan encara més inacceptables. És el famós exemple que sempre es posa de l’assassí Caravaggio del qual no podem deixar d’admirar quadres com La vocació de sant Mateu, que evoca sovint el papa Francesc.
Hi anava donant voltes perquè separar l’artista de l’obra és un debat que també ha arribat a l’àmbit eclesial. I que, francament, té mala solució davant d’artistes religiosos contemporanis molt més execrables que Pla. Ho deixo només com una reflexió sense resposta per començar el curs i per recomanar la biografia lenta que ens ha servit Xavier Pla.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.