CATALONIA SACRA La sèrie d’estiu Patrimoni a la Fresca es fixa avui en Barcelona, però no només en la ciutat, sinó en tot el pla, la costa central i fins i tot la serra de Collserola. Hi ha zones del país que han concentrat, al llarg del temps i amb la seva història, elements distintius que els han caracteritzat i singularitzat. El pla de Barcelona, la costa central i una mica, no gaire, més enllà de la serra de Collserola ha estat terra de monestirs, convents i basíliques. Espais de pregària i treball, de vegades, imaginats fora del món, però més contactats que la resta a la realitat mundana de la terra.
Tot i que entre monestirs i convents existeixen diverses diferències, sigui per la seva geografia i ubicació, per la definició dels seus habitants o altres elements més sincrètics. Afegim les basíliques a aquest relat per arribar a més punts i conèixer aquestes esglésies o temples -també poden ser catedrals, santuaris, monestirs i convents- als quals el sant pare ha atorgat certs privilegis.
Sobre monestirs i convents a Barcelona s’ha escrit molt. La presència monacal al pla de Barcelona enterra les seves arrels a la nit dels temps de la Barcelona medieval. Bona mostra d’això són els antics monestirs de Sant Pau del Camp i Sant Pere de les Puel·les. Un a cada extrem de Ciutat Vella, esdevenen les mostres reals de la presència benedictina al Cap i Casal.
També benedictins, també monestirs i també a la Catalunya Vella, prop de Barcelona són els monestirs de Sant Cugat i Sant Ponç de Corbera. El primer, al Vallès, resulta un dels conjunts cenobítics més importants de Catalunya, conservant gran part del seu conjunt arquitectònic i patrimonial. El segon, al Baix Llobregat, només conserva l’església com a mostra del seu passat monacal. Una interessant construcció romànica força ben conservada.
L’oratori de Sant Felip Neri de Barcelona, vinculada a la congregació homònima, conserva bona part del seu llegat patrimonial fundacional. Des de la petjada de Pere Costa i Carles Grau, a les obres de Nicolau Travé, Salvador Gurri, Ignasi Vergara, Ramon Amadeu o Joan Llimona. Aquest oratori era on Antoni Gaudí anava, cada dia des de la Sagrada Família, a resar. Fent aquest trajecte, fou atropellat pel tramvia. Més tard tornarem a veure l’arquitecte reusenc.
Pel que fa a les basíliques, potser sí que ara és el moment d’especificar, no gaire, la seva funció i diferència amb qualsevol altra mena de temple. Per començar cal indicar que només hi ha 4 basíliques majors a tota la cristiandat – totes elles a Roma: Sant Pere del Vaticà, Sant Joan del Laterà, Santa Maria Major i Sant Pau Extramurs- les menors, unes 1600, escampades pel món, com les nostres.
A més d’altres classificacions, que ara tampoc ens venen al cas, dins del selecte grup de les basíliques, menors com les nostres, trobem catedrals, esglésies parroquials, santuaris, així com esglésies conventuals o abadies.
Per començar aquesta segona part del recorregut, i del text, anem cap a les basíliques fora de Barcelona: Santa Maria de Vilafranca i Santa Maria de Mataró. Dos centres de fe i tradició estretament lligats a la identitat del Penedès i Maresme, respectivament.
La primera, epicentre dels actes més seculars de la Festa Major de Vilafranca de Penedès dedicats a Sant Fèlix, esdevé un bon exemple del gòtic amb grans elements historicistes dels segles XIX i XX. Destacant, per la seva qualitat, recursos tècnics i rellevància artística i patrimonial el Sant Enterrament de Josep Llimona instal·lat a la cripta del temple.
Per la seva banda, Santa Maria de Mataró s’enlaira sobre la resta de construccions de la ciutat com un dels millors conjunts patrimonials i devocionals del Maresme. Amb la presència de les Santes -Juliana i Semproniana- però també d’un ric, riquíssim, patrimoni cultural. Només ens cal remarcar, a tall d’exemple, el conjunt dels Dolors. Amb la participació d’alguns dels artistes més destacats del Barroc a Catalunya.
Malgrat tot, no cal que ens enganyem, la majoria de basíliques menors, les nostres, les trobem a Barcelona. Algunes s’han agrupat, per millorar el seu estudi i coneixement -sobretot-, en les anomenades Basíliques Històriques de Barcelona: Sant Just i Pastor, Santa Maria del Mar i Santa Maria del Pi. Tres bones mostres del gòtic dels segles XIV i XV, des d’on s’anà conformant un tramat humà, social, religiós i urbanístic que organitzà la capital al llarg de la seva història. Espais, que tot i la massificació, sempre tenen un racó on seure i reposar del brogit dels seus exteriors.
La catedral de la Santa Creu i Santa Eulàlia -la seu arquebisbal de Barcelona- vertebra l’eix que conformen el palau episcopal, l’església de Sant Sever, la casa de l’ardiaca, la casa dels canonges o la Pia Almoina entre altres. Als que podem sumar l’antic palau reial major o altres edificacions àuliques que, encara ara, concentren el poder de la ciutat i país.
Per acabar, amb aquell record que els prometíem cap a Gaudí, el Temple Expiatori -que ens serveix per esborrar (una culpa) mitjançant un sacrifici personal o una cerimònia religiosa específic- de la Sagrada Família. L’obra inacabada de l’arquitecte reusenc i punt de concentració del talent de les generacions posteriors. On, per mostrar un botó, destaquen els efectes lumínics que provoca, en el seu interior, l’obra sobre vidre de Joan Vila Grau treballada per l’astre rei.
Al cap i a la fi, una mostra, tot plegat, del talent artístic i cultural dels nostres avantpassats. Un llegat o herència que hem de saber conservar, ampliar, estudiar i difondre. No només per nosaltres sinó per les pròximes generacions, qui tindran la mateixa feina! Vetllar pels nostres monestirs, convents i basíliques de Barcelona i els seus rondals.
(Text: Damià Amorós i Albareda)
