(Oriol Xirinachs) El tema o la qüestió del celibat "obligatori" del capellans sempre ha esta un tema candent entre molta gent, a qui no sempre preocupen els capellans per cap altre motiu. És un tema que te morbo i això té sortida.
Parteixo de la meva opinió personal que el celibat hauria de ser una qüestió opcional perquè pogués valorar-se d'una altra manera. Ara només és vist des del cantó negatiu: “no es poden casar!”.
L’altre di,a dinant a casa un amic que es confessa ateu, com sempre que tenim una xerrada llarga, arriba el moment que fa sortir el tema. Respectuós per l’amistat, però en el fons no pot amagar el qüestionament d’aquesta opció. Cal dir que amb la seva esposa no estan a mata-degolla però tenen moltes dificultats de convivència. Mentre parlàvem del tema, cadascú amb les seves raons, no recordo a rel de què, l’esposa va fer sortir el cas d’una noia que es va enamorar d’un jove a qui li havien hagut de tallar les cames; el seu pare li insistia a treure-li del cap, i ella insistia que l’estimava i se sentia molt feliç.
Li ho vaig agrair per poder dir al seu marit que en lloc de tantes raons teòriques, perquè no em preguntava si sóc feliç. I em temo que... en sóc més que ell. Ni "estats de perfecció’" ni "classes de tropa", ni altres teories... Allò que Déu deu voler és que sigui quin sigui el camí que decidim, hi siguem feliços.
