Diumenge XXXI de durant l’any. Cicle A. Commemoració dels fidels difunts
Barcelona, 2 de novembre de 2014
Avui tenim aquí i commemorem la presència viva i absent de tots els nostres morts entranyables.
Hem de reconèixer que hi ha persones –fins i tot creients– que no suporten o el suporten molt malament el tema de la mort.
Agradi o disgusti –i disgusta–,
– totes les morts ens interroguen
– totes les morts ens qüestionen
– totes les morts ens posen a dura prova.
Què és la mort?
És quelcom tan terrible i absurd que resulta millor no pensar-hi ni parlar-ne mai?
Així ho fan i es comporten molts dels nostres contemporanis. Viuen com si el calendari no s’hagués d’acabar mai.
O potser és possible fer-nos gradualment amics de la nostra pròpia mort i viure oberts a ella segurs de què no hem de témer cap mal?
Què és la mort?
La mort és una ruptura. Una pèrdua irreparable.
Cada un dels nostres morts estava físicament present entre nosaltres
– i ara no hi és
– ara ja no hi són
– i no tornaran si no és recordant-los i fent-ne memòria.
Ruptura total.
Pèrdua irreparable.
Nostàlgia cruel i, per tant: dol, tristor. Fins i tot, tal vegada, rebel·lió.
Però la mort, i ben segur que això que vaig a dir-vos us estranyarà:
La mort és, també, un do.
Un do fabulós i real.
Un regal extraordinari.
Per què la mort és un do?
Per què és un regal?
Perquè la mort marca el final absolut de tota sofrença i, a la vegada, és l’inici del definitiu encontre amb Déu.
Déu Pare i Mare.
Déu Salvador.
Déu etern.
Per això podem esperar la nostra mort personal com qui espera, amb delit, el gran amic de la seva vida que vol donar-nos, ja per sempre, la gran benvinguda a casa.
Quina casa?
La Casa del Paradís etern que els nostres morts entranyables, sens dubte, ja gaudeixen.
El Paradís al que tots hi som convidats per Déu.
Déu que és Pare, més que no pas jutge.
Preparem-nos-hi per aquest viatge.
I, com ens hi hem de preparar?
– amb el somriure sempre acollidor.
– amb la noblesa dels bons sentiments traduïts i concretats en bones accions.
– amb la permanent disponibilitat concretada en actes de servei generós i gratuït.
Els nostres morts faran que la nostra tristesa actual, en recordar-los, esdevingui:
– ferma esperança de retrobar-los
– victoriós consol
– certesa introntollable.
Preguem sovint per ells.
I encomanem-nos cada dia a la seva poderosa intercessió davant Déu.
Nosaltres encara som pelegrins.
Ells, en canvi, ja han arribat al Terme promès, al coronament de l’esperança plena i realitzada.
Amén.
Així és i així serà.
Al·leluia!
