Diumenge XII de durant l’any. Cicle C.
Barcelona, 19 de juny de 2016.
Poques vegades els cristians ens aturem a respondre aquesta pregunta clau que se’ns fa a tots.
La pregunta que Jesús adreça als deixebles: I vosaltres qui dieu que sóc jo?
Com ha de ser la resposta?
La resposta ha de ser personal, perquè ningú no pot parlar en nom meu.
No pot haver-hi una fe per procurador. Sóc jo qui ha de respondre.
Se’m pregunta què dic jo de Jesucrist
–no el que diuen els Concilis
–no el que practiquen els bisbes
–no el que expliquen els teòlegs.
Per ser cristià no n’hi ha prou en dir: jo crec el que creu l’Església.
És necessari que em pregunti si jo crec en Jesucrist, si compto amb Ell, si recolzo en Ell la meva vida.
No se’m pregunta què penso de la doctrina moral que Jesús va predicar, ni sobre els ideals que va proclamar, ni sobre els gestos que va fer.
La pregunta és més fonda: Qui és Jesucrist per mi?
Quin lloc ocupa en la meva experiència de la vida?
Quina relació personal mantinc amb Ell?
Com em sento davant seu?
Quina força té en la meva conducta diària?
Què n’espero, d’Ell?
Vet aquí la gran responsabilitat: ser capaç de respondre per mi mateix.
La nostra fe creix i es vigoritza en la mesura que anem descobrint per experiència personal que només Jesucrist pot respondre les preguntes més vitals que portem a dins
–els anhels més profunds
–les necessitats últimes.
Tot cristià hauria de poder dir com S. Pau: “Sé bé en qui tinc posada la meva fe. Sé de qui m’he fiat.”
Realment, ho podem assegurar nosaltres, això?
