Sagrada Família. Cicle A
Barcelona, 29 de desembre de 2013
Aquests últims anys, s’ha estès entre molts pares, una sensació
– d’impotència
– i de desànim.
Fàcilment es dóna per suposat que és poc el que es pot fer a casa per educar els fills en un estil de vida sa.
La família –es diu– ja no té força.
Els joves d’avui aprenen a viure
– dels seus companys
– de l’ambient del carrer
– o de la TV.
Però els pares, abans de renunciar a tot esforç, haurien d’entendre que, en l’actual configuració de la societat, no hi ha cap institució millor dotada que la família per orientar la vida del fill.
Psicòlegs i pedagogs de prestigi ens diuen que les persones retornen a allò que han experimentat com a bo en els primers anys de la seva vida.
A la llar, el nen pot captar
– valors
– conductes
– actituds
– experiències humanes i religioses
en un clima d’afecte, de confiança i d’amor.
I aquesta és la gran possibilitat de la família.
Res no educa tan decisivament i deixa solcs tan fondos com el que s’ha experimentat positivament a la llar.
Gerardo Pastor diu: “Ni las guarderías o escuelas, ni los grupos de coetáneos, ni las parroquias, ni los medios de comunicación social logran penetrar tan a fondo en la intimidad infantil como los parientes primarios, esos seres de quienes se depende absolutamente durante los seis o nueve primeros años de la vida: padres, hermanos, tutores”.
És cert que la televisió, els amics, el carrer tenen influència. Però aquesta creix si a casa hi ha desori, falta
– de consciència
– de responsabilitat
– de preparació.
No és només un problema dels pares. La família necessita recolzament. Col·legis i parròquies han d’impulsar
– escoles de pares
– trobades de reflexió i orientació pràctica.
Els primers anys del nen són decisius.
Cal saber sembrar amb responsabilitat, traça i competència.
I això no s’improvisa.
Calen les estratègies de l’adequada preparació.
Nosaltres ajudem o bé destorbem?
