Diumenge XXVII de durant l’any. Cicle A
Barcelona, 5 d’octubre de 2014
Aquesta paràbola és segurament la més dura i directa que va quedar recollida en els evangelis com a denúncia contra els dirigents religiosos del judaisme oficial.
Quan va ser redactada?
Sens dubte després de l’any 70 com a reflexió del desastre sofert pel poble jueu amb la caiguda de Jerusalem en la guerra contra els romans.
Els romans vencedors arrasaren la ciutat santa i destruïren el Temple.
El més raonable és pensar que els cristians veieren en aquella ruïna del poble jueu el compliment d’un càstig diví: Déu va prendre la vinya a Israel i la va entregar a un altre poble.
És important deixar ben clar que la paràbola no s’ha d’entendre com un refús total del poble d’Israel en bloc.
Fer això, a més d’una falsedat, és donar arguments a l’antisemitisme més rabiós del que, en bona part, en som responsables els cristians.
Ben segur que, per això, l’Església hauria de demanar perdó. I acceptar humilment que nosaltres, els cristians, hem estigmatitzat la història d’un poble que mereix tot el nostre respecte, per més indignes que fossin els sacerdots i senadors que va tenir en el segle primer.
A tot això s’hi ha d’afegir que l’Evangeli no es va escriure per fomentar el menyspreu o el ressentiment contra els jueus. Ni contra ningú. L’Evangeli és oferta, no càstig.
L’Evangeli és la memòria viva de Jesús i de la seva misteriosa presència en la comunitat cristiana.
Aquesta memòria i aquesta presència que també nosaltres, els cristians, el poble i els seus dirigents, podem pensar que som els nous propietaris de la vinya del Senyor. No és pas aquesta la veritat.
Ningú és amo de la vinya.
L’amo és només Déu.
I a nosaltres, el que se’ns exigeix és que cultivem amb esforç i tenacitat aquesta vinya.
Però, malauradament, és un fet que la tenim massa abandonada i molt mal treballada.
Com remeiar la nostra incúria i la nostra mandra?
Mantenint-nos sensibles davant el dolor i la necessitat dels altres.
Més importants i decisius que tots els ritus són:
-l’honradesa
-la bondat
-la misericòrdia
-i la compassió.
Com estem nosaltres d’honradesa?
Com estem nosaltres de bondat real?
Com estem nosaltres de misericòrdia activa i operant?
Com estem de compassió?
Misericòrdia transformadora de la realitat.
Quina realitat transformem amb la nostra misericòrdia personal i col·lectiva?
Ho som de misericordiosos, nosaltres?
