Diumenge XIX de durant l’any. Cicle A
Barcelona, 10 d’agost de 2014
És sorprenent l’actualitat que en aquests temps de crisi té el relat de la tempestat en el llac de Galilea.
Sant Mateu ens descriu la situació:
-els deixebles de Jesús es troben sols, lluny de la terra ferma, enmig de la inseguretat del mar
– la barca està fortament sacsejada per les ones
– i del tot desbordada per les forces adverses
– el vent els és contrari
– tot se’ls torna en contra
– és negra nit i les tenebres impedeixen veure l’horitzó.
Així viuen o malviuen molts creients el moment actual
– ja no hi ha seguretat ni certeses religioses
– tot s’ha tornat fosc i dubtós
– la religió està sacsejada per tota mena d’acusacions i sospites
– es parla del cristianisme com d’una religió terminal que pertany al passat
– es diu que estem entrant en una era postcristiana
– en alguns hi neix l’interrogant: No serà la religió un somni irreal, un mite ingenu cridat a desaparèixer?
És el crit dels deixebles en entreveure Jesús enmig de la tempesta: el prenen per un fantasma.
La reacció de Jesús és immediata: “Ànims, sóc jo, no tingueu por!”
Animat per aquestes paraules, Pere fa a Jesús una petició inaudita: “Senyor, si sou Vós, maneu-me que vingui caminant sobre l’aigua.”
Pere no sap si Jesús és un fantasma o algú real, però vol comprovar si pot caminar cap a ell sobre l’aigua, no sobre la terra ferma, no recolzant-se en arguments segurs, sinó en la debilitat de la fe.
És així com viu el creient la seva adhesió a Crist en moments de crisi i foscor.
No sabem si Crist és un fantasma o algú viu i real ressuscitat pel Pare per la nostra Salvació.
No tenim arguments científics per comprovar-ho, però sabem per l’experiència cristiana que es pot caminar per la vida sostinguts per la fe en Ell i en la seva Paraula.
No és gens fàcil viure d’aquesta fe nua: el relat evangèlic ens diu que Pere va sentir la força del vent, li va entrar por i començà a enfonsar-se.
És un procés molt conegut:
– fixar-nos només en la força del mal
– deixar-nos paralitzar per la por
– i enfonsar-nos en la desesperança.
Pere reacciona i abans d’enfonsar-se del tot crida: “Senyor, salveu-me”.
La fe és moltes vegades un crit, una invocació, una crida a Déu.
Sense saber ni com ni perquè, és possible aleshores percebre Crist com una mà estesa que sosté la nostra fe i ens salva, al temps que ens diu: “Home de poca fe, per què dubtes?”
