5è diumenge de Pasqua. Cicle B
Barcelona, 3 de maig de 2015
Què és la fe?
La fe no és una impressió o emoció del cor. Sens dubte, el creient sent la seva fe, l’experimenta i la gaudeix. Però, seria un error reduir-la a sentimentalisme.
La fe no és quelcom que depèn dels sentiments. Ser creient és una actitud: Actitud responsable i raonada.
La fe tampoc no és una opinió personal. El creient es compromet personalment a creure en Déu.
Però la fe no pot ser reduïda a subjectivisme.
La realitat de Déu no depèn de mi ni el cristianisme és fabricació de cadascú.
La fe tampoc no és un costum o tradició rebuda dels pares.
La fe és una decisió personal de cadascú presa lliurament.
La fe tampoc no és una recepta moral. Creure té les seves exigències.
Però seria una equivocació reduir-ho tot a moralisme.
La fe és endemés
–amor explícit a Déu
–compromís per un món més humà
–esperança de vida eterna
–acció de gràcies a Déu
–celebració festiva
–fraternitat compromesa
La fe tampoc no és un tranquil·litzant. Creure en Déu és, sens dubte, font de pau i de serenor, però la fe no és només un agafador pels moments crítics.
Creure és el millor estímul per a:
–lluitar
–treballar
–i viure d’una manera digna i responsable.
La fe comença a desfigurar-se quan s’oblida que, abans que res, és una trobada personal amb Jesucrist.
Sant Joan ens ho diu ben clar: “Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hem cregut en Ell. Perquè Déu és Amor.” 1 Jn 4,16
Aquesta fe dóna fruits quan vivim, dia a dia, units a Crist, motivats i sostinguts
–pel seu Esperit
–i per la seva Paraula.
“El que romangui en mi i jo en Ell, aquest dóna fruit abundant, perquè sense Mi no podeu fer res.”
És aquesta la nostra convicció més profunda, més pràctica i més operativa?
